Si mes no, alguns ja poden saber be on fan cap, o quin és el seu futur. Els que estan convençuts i disposats a quedar-se en la Catalunya espanyola, que els diferents governs centrals només admeten, i la majoria absoluta actual està deixant, ja poden tenir clar quin és el que els espera. Però, es que per qui pensa en una altre opció, tan és. Catalunya, com a part d'Espanya o individualment, està quedant escanyada fins el límit, desprès de ser espremuda fins la última gota de suc… El més greu es que és la mateixa España, segrestada a Madrid, qui ha afeblit, conscient, deliberada i impunement una part d'ella pel sol fet de no respectar el fet diferencial que, per altra banda, és evident i històric.
De fet, en els millors casos, sempre ha estat així i mai no ha passat res més enllà que un copet a l'esquena ho pugui solucionar però ara, sense reconèixer-ho, es comença a creure que potser quelcom estigui canviant a Catalunya. Ara saben que ja no és aquella Catalunya del peix al cove i ja està be… I inclús una majoria de la ciutadania ja s'atreveix a voler ser preguntada, i una bona part a il·lusionar-se en un hipotètic futur diferent de l'establert per “real decreto”. I España, davant del dubte de si això pot sortir be, ha pensat: Ja que es volen separar… Sense valorar, ni tenir en compte que, per ara i tant, en la única España que volen que sigui, Catalunya en forma part. Enfonsar-la és enfonsar-se ella mateixa.
Però, per tot això, nosaltres, si va passant el temps i de seguir així, potser arribarà el punt en que no valdrà la pena triar i ja no caldrà argumentar ni defensar el simple dret a decidir.
És el que alguns volen per acabar un dels problemes més greus que sempre ha tingut España i per deixar de viure el martiri que ha de ser voler trampejar el problema a base de ignorància, amenaces i inventant-se noves pors dissuasòries cada dia.
Aferrats a que aquí no hi ha res a parlar, incapaços de convèncer, i posseïdors del poder, estan emprenent el camí de l'esgotament econòmic. Els assentats en el que és una España castellana, anquilosada, estranya amb la realitat diferent d'alguns dels seus territoris, s'auto-mantenen ells mateixos, uns utilitzant el poder polític i uns altres perquè així els va millor que els aniria. Només el País Basc i Navarra han tingut el valor de fer prevaldre, per damunt dels diferents governs centrals, uns drets històrics dintre de l'Estat. Això que, atenent l'esperit uniformista i centralitzador que impera, hauria de ser una autèntica “pedra a la sabata” perd magnitud perquè el verdader problema és diu “Catalunya”, pel que val -que no en pot prescindir- i per com parla -que fa nosa-, encara que, perquè deixés de ser un problema només caldria aprofitar la seva, també històrica, falta de unió, contundència i afany -o il·lusionisme- de voler canviar España.
Però, no. Si unes balances fiscals anuals poguessin posar als ulls de qui paga i de qui rep la realitat dels arguments, doncs hi ha una solució: No es publiquen, i llestos. El que interessa és mantenir la “seva” unitat, com sigui, i si hi ha algú que gosa qüestionar-la, s'utilitza el poder, sense escrúpols, per anar-l'hi debilitant les forces perquè deixi de moure el xiringuito. Com que l'arrogància no els permet assimilar el que sobresurt, el que es tracta és de llimar les diferències, més que res per dalt, encara que així qui quedi reduït de mides sigui el conjunt.
Publicat al http://www.reusdirecte.cat/
