Sense massa sorpresa però amb majúscula tristor aquest dilluns passat vam rebre l’anunci de la sentència judicial exprés per a una qüestió que, per molt que es vulgui disfressar de jurídica, és, en essència, política.
Més enllà de les greus inhabilitacions polítiques del President Mas i les exconselleres Rigau i Ortega, assistim a una altra convulsió d’una extenuada i malaltissa democràcia de l’estat espanyol.
Un PP acostumat a les mels de la majoria absoluta posada al servei d’una ideologia de concepció jacobina d’un estat que no sap, ni vol, entendre’s d’altra manera que girant al voltant d’ell mateix.
Declaracions d’alguns dirigents populars respecte de la fi de l’estat de les autonomies marcaven la desconstrucció de les competències autonòmiques, en un escenari propici per a l’estratègia, on la saó del patiment per la crisi i els incompliments constants en el finançament de l’estat central, posaven a la picota -dia sí i dia també- el govern de la Generalitat. Mentrestant, un totpoderós PP es guardava la clau de volta per dosificar els recursos en justa mesura i en nom de l’Estat, alhora que generava mantres que els afavoria la collita de vots a canvi d’anar tensionant Catalunya.
Un mal calculat joc d’equilibris i un malentès excés de poder, abocà a clam les reivindicacions catalanes que es van executar en forma de consulta el 9N. Aquest fet, acollit pel govern central i el grup popular amb despit, sorna i menysteniment, va ser un èxit i va suposar una gran ofensa per a aquest poder que confiava en aturar-lo d’una bufada.
Aquest pols, que es va guanyar amb habilitat, garanties als participants, resposta a les demandes dels ciutadans i amb l’assumpció per part del President i del govern de la responsabilitat, ens va posar en el punt de mira d’aquells que menen el joc d’eines de l’Estat central.
De seguida “la reforma del constitucional forma parte de nuestra estrategia política”(dirigent PP dixit) mentre es tramitava per URGÈNCIA I LECTURA ÚNICA una reforma exprés i a mida, una reforma a futurible del Tribunal Constitucional. A partir d’aquell moment, l’àrbitre del joc constitucional podia a més executar les pròpies decisions.
Al Senat es van guardar bé d’anomenar el “caso catalán” mentre intentaven defensar aquesta vergonyant modificació. Però ara, davant el crític informe (menys després de les pressions rebudes) de la Comissió de Venècia, el govern espanyol admet al consell d’Europa que ho va fer per aturar el procés Català. Una mostra més de la incapacitat de l’Estat Espanyol per resoldre políticament un tema que és polític.
Un greu error de càlcul i unes eines caducades, amb intimidació i por amb la negació del nostre dret a decidir només aconseguiran l’efecte contrari perquè a cada nova envestida augmenta la nostra militància per la llibertat.
Mayte Rivero
Senadora del PDECAT
