Recentment el Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya ha publicat el Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a les aules realitzat pels professors Jaume Aulet i Pere Martí i Bertran. La conclusió és que la presència de la literatura catalana és pràcticament residual i que es troba en un clar procés de marginació. Aquest dictamen m’ha fet pensar en la situació de les anomenades disciplines de lletres en general i aquesta, a nivell social, no passa per ser massa diferent de la de la literatura catalana a les aules.
En efecte, les lletres considerades pures cada cop es veuen més arraconades en benefici d’altres disciplines tècniques o instrumentals. Aquesta situació té segons el meu parer dues grans causes. La primera, el creixent prestigi adquirit per la ciència i la tecnologia gràcies al sorprenent impuls i avenç tecnològic que s’ha dut a terme durant tot el segle XX. Si bé és cert que tots aquests avenços han contribuït a un augment i millora espectacular no sols de l’esperança de vida, sinó que també de la qualitat d’aquesta, cal tenir present que sols en pot gaudir una part del total de la població mundial. En segon lloc, la democratització de l’ensenyament i la creixent demanda de què allò que s’aprengui a les aules serveixi d’alguna cosa per al dia de demà, és a dir, per trobar feina, ha empès a disciplines com la literatura, l’art o la filosofia, als llimbs dels estudis per a romàntics i ociosos.
És cert que ens calen farmacèutics, arquitectes, enginyers de ponts i camins, banquers, metges… Però també necessitem poetes, historiadors, escultors, pintors o filòsofs per provar de donar llum a les tenebres d’una societat cada cop més tecnificada però alhora més deshumanitzada. Necessitem ser capaços d’entendre el món en què vivim i ser persones sensibles que a partir de l’expressió poètica de les emocions dels altres puguem reconèixer les nostres. Només així sabrem què som a banda d’un conjunt de reaccions bioquímiques. Potser així no seria necessari sacrificar tants arbres per produir manuals d’autoajuda clònics els uns del altres i amb tanta poca veritat com la que trobem en engegar la pantalla de la televisió.
Les lletres potser no ensenyen a fer coses, a ser productiu i rendible seguint criteris purament empresarials, però ensenyen a ser. Mitjançant aquestes som alguna cosa més que autòmats en l’engranatge de la gran maquinària capitalista. Esdevenim persones que ens reconeixem a través de la nostra singularitat i que, per tant, estem en disposició de conèixer i entendre a l’altre. Si disposéssim de les eines necessàries per dur a terme aquests propòsits no donaríem tants pals de cec a l’hora de provar de sentir-nos més feliços o més satisfets amb nosaltres mateixos. La felicitat no rau en tenir al màxim de coses possible, sinó en dur allò que els filòsofs anomenen una vida bona. Lamentablement, amb els plans d’estudis que s’han seguit des de fa temps no ho deuen saber ni els que avui dia són professors.
El coneixement de la història ens permet no repetir, si més no amb consciència, els errors del passat. El desconeixement actual de bona part del jovent del seu passat més immediat fa que la societat del futur esdevingui amnèsica. Ignorar les causes que van provocar la fi de la Segona República i l’alçament militar de Franco és un perill social en el context actual, però més ho és encara no saber la repercussió que va tenir per a bona part de la població la victòria de Franco i les condicions en què es va dur a terme la “modèlica” Transició. Si als cervells dels votants d’avui i de demà tot això és un forat negre, quin futur ens espera a tots, però sobretot a ells? Segurament tindran un robot que els farà totes les tasques de la llar sense que ells hagin de moure un dit, però quina vida menaran?
Amb un món així, sense lletres, oblideu-vos d’estudiar matemàtiques, arquitectura, economia o enginyeria. Estudieu per convertir-vos en psicòlegs i psiquiatres, perquè us garanteixo que de segur tindreu feina.
