Es mereixen un Pulitzer

Si no heu passat les vacances a l’estranger i teniu la bona costum de mirar la televisió, us haureu fet un fart de veure l’excel·lent seguiment informatiu de l’accident d’avió de la companyia Spanair a l’aeroport de Barajas de Madrid. Per si encara no ho sabeu, perquè no se n’ha parlat massa, hi ha hagut un accident  amb moltes víctimes mortals i molts ferits. Fins aquí estem d’acord que això passa molt sovint i que no es pot considerar una notícia. Ara bé, el desplegament periodístic davant d’Ifema i als aeroports de Barajas i de les Canàries, seguint els familiars i amics com si fossin la Belén Esteban i demanat-los si estaven afectats o no pel que havia passat… Aquí està la noticia, en el patiment, els plors i els gemecs. Que aixequi la mà qui ha vist algú patir algun moment. No veig cap mà alçada.

Pense-m’hi, estàs davant del recinte que s’està fent servir de tanatori improvisat, no saps segur si ha mort un parent teu, però saps que hi ha moltíssimes possibilitats de què així sigui. Estàs fet pols i amb prou feines t’aguantes dret. Et ve una periodista amb cara de commiseració que et demana com estàs, si ja saps alguna cosa del teu familiar i tu li respons amb llàgrimes als ulls que encara no però que ja et tems el pitjor. Llavors va la periodista i et diu que si poguessis demanar un desig, quin demanaries. La resposta a aquesta pregunta és tan difícil que ni la periodista ni els telespectadors la poden esbrinar. Ni Einstein ho hagués fet.

Ignoro si tots aquests periodistes llicenciats a facultats espanyoles i catalanes poden optar a un premi que crec que es falla als EUA, però us garanteixo que si n’arribessin a tenir coneixenement, tant en Bernstein com en Woodward empal·lidirien. Això sí, no sabria dir-vos si d’enveja o d’estupor.