Exprés el meu escepticisme amb les creences que em varen inculcar en un temps en què la veritat s’amagava amb coneixement de causa, i pens també que molts actuaven amb maldat amb la intenció de mantenir la gent submisa i sotmesa. Segur que els que ho feien també actuaven de manera submisa i les seves capacitats intel·lectuals es mostraven totalment sotmeses. Molts s’ho varen arribar a creure i varen cercar la llibertat a través d’un comportament servil.
Era molt petit, tenia quatre o cinc anys, i una veïnada em va regalar un llibre en què s’explicava la vida de Jesucrist escrit en català. Havia après a llegir en castellà a ca ses monges i record que no vaig tenir cap dificultat per llegir-lo. Anecdòticament record que em sobtava molt la paraula “car” que s’utilitzava sovint, però va ser llegint aquest llibre a aquella curta edat i més endavant, quan el vaig tornar a rellegir, que vaig aprendre moltes ensenyances que es desprenien de la vida de Jesucrist i del que allà apareixia com a transmissió per a la humanitat. Un dels fragments que més em varen cridar l’atenció va ser aquell que deia que era més fàcil que un camell passàs per un cos d’agulla, que un ric entràs en el regne del cel; ma mare, a vegades em feia enfilar una agulla, i sabia bé com era el forat del cos esmentat.
Un altre fragment que vaig aprendre quan vaig ser adolescent va ser la que havia ocorregut a Jesucrist, quan els fariseus l’havien volgut posar a prova i li havien demanat si era lícit pagar tribut al Cèsar, i va ser quan ell se’n va sortir de manera excel·lent, quan va contestar que s’havia de donar al Cèsar el que era del Cèsar i a Déu el que era de Déu. Observant que l’església sempre ha anat de la mà dels rics, encara que també se n’ha encarregat de repartir almoina als pobres, i que sempre s’ha posat de part d’alguna ideologia política, del Cèsar, que sempre ha coincidit també amb la ideologia dels rics, tot això ha fet que em convertís en un incrèdul en tot el que es refereix a l’església catòlica, ja que he comprovat que no seguien el camí que els havia marcat el fill de Déu, i aquí no entraré a parlar si crec o no que ho sigui.
Però ara, en ple segle XXI, les coses continuen més o manco igual, els representants de l’església catòlica continuen volent organitzar la vida política del poble, volen representar el Cèsar en nom de Déu. I això embulla molt gran part dels seus fidels. Vegem-ne dos exemples:
Sobre el dret a votar a Catalunya i la seva possible independència, la conferència episcopal, els bisbes espanyols, han fet moltes declaracions. Aquí en teniu un fragment: “Poner en peligro la convivencia de los españoles negando unilateralmente la soberanía de España sin valorar las graves consecuencias que esta negación podría acarrear no sería prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar este ordenamiento jurídico en función de una determinada voluntad de poder local o de cualquier tipo es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria”. Quasi dos milions de catalans han actuat de manera immoral i inadmissible, quan els primers que ho han fet han estat ells, que no segueixen la doctrina del seu déu i fundador.
L’altre cas és el del bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que davant els resultats de les eleccions del 20 de desembre, ha dit el següent: “Estos resultados reflejan una profunda crisis. Son el retrato de una sociedad enferma pero siempre existe una oportunidad para regenerarse y esa oportunidad se llama bien común, una palabra que ha ido desapareciendo del vocabulario político. Si el término bien común volviese a ser rescatado, bienvenida sea esta crisis”. Com s’atreveix a dir que una societat que no vota així com a ell li agradaria és una societat malalta? Com s’atreveix a parlar d’una societat en crisi, sense referir-se a la vertadera crisi, creada pels seus tutelats, pels rics, que assota vertaderament aquesta societat? Qui pot creure en el que diuen pensar aquestes persones?
