Estem entremig d’un “Es farà” i un “No es farà”, talment com en aquell immadur joc de crios de a veure qui la te més llarga.
A ben pocs dies perquè els catalans votin com volen seguir, uns amb les idees clares, tot i que tenallades, amenaçades, judicialitzades per un costat, i plenes d’il·lusió, objectiu, però també de les lògiques incerteses… Els altres fent retallar vacances i obligant a hores i dies extres als membres del TC perquè els hi faci allò que és la seva obligació i responsabilitat, encegats per la prepotència només volent-hi veure un desafiament a la seva superioritat, a la seva pertinença,
Que ningú es sorprengui, ni es doni a engany. El que està passant a Catalunya no és res més que conseqüència del que ja fa anys va aflorar com a resposta a la retallada de l’Estatut, a la infame recollida massiva per tot España de firmes en contra de Catalunya, i a tot el que s’ha anat afegint sistemàticament i que, en lloc de corregir-ho, el que s’ha fet per part de l’Estat és tancar la porta a parlar-ne, escampant més i més brutícia i fer pedagogia precisament en el sentit contrari en el que ho havia de fer.
S'ha menyspreat qualsevol reacció, manifestació, obviant el gens despreciable nombre de gent disconforme atribuint-ho, i venent-ho, equivocadament, a la deriva, a la bogeria, d’un o d’uns pocs, ignorant que la part política mobilitzada en aquest sentit ho ha fet, ho ha tingut que fer, si volia complir amb el seu deure i obligació, que en tot polític no és més que obeir el que el seu electorat li trasllada i mandata. Si aquest electorat és prou massiu com per donar un determinat poder, sigui en el sentit i objectiu que sigui, ha de treballar per aconseguir-ho per no defraudar i trair a qui l’ha escollit i votat… Diríem què per això estan en “política”, encara que en molts casos (pot ser menys dels que caldria) sigui eventualment i per un període molt determinat.
Es evident, i està clar per a tothom, que les coses tenien que anar per uns altres derroters i que es tenien d’haver fet de manera diferent, més normal, però també tothom ha de tenir clar que s’ha intentar per tots els camins fins que, malauradament per a tots, només ha quedat obert el que porta a un lloc desconegut, ben farcit d’incerteses i dubtes, però en tot cas il·lusionant, i sobre tot en l’únic a seguir si es vol mantenir la identitat i la postura de no voler seguir en aquesta mena d’Estat tant injust amb nosaltres.
Han de saber què, si la independència no es pot assegurar que és l’opció majoritària, si que hi ha una gran majoria que vol una revisió a fons de la relació entre España i Catalunya. Això no és cap delicte, ni res que no pugui ser ni se’n pugui parlar.
I és precisament qui no vol que es mogui res, que és qui te el poder i les eines per fer-ho d’una o altra manera, qui te l’obligació d’arreglar-ho, per l’única via possible, que és la del reconeixement, respecte, diàleg i acord.
