Com per art de màgia, però per motius més que sobrats i urgents, ens hem convertit en un departament administratiu del govern espanyol. Amb la caiguda generalitzada d’ingressos per impostos, degut a la precària situació comercial, industrial, econòmica i de consum, i el no disposar del 40% dels recaptats a Catalunya que desapareixen, ens han fet caure en un pou que per sortir-ne, momentàniament, hem de suplicar la ma de qui s’ens emporta 16.000 milions d’euros més del que desprès repercuteix d’alguna manera al nostre país.
Es ben clar que és molt diferent pagar 100 i rebre 1000, que pagar 1000 i rebre 100, i això ho hauria de saber tothom, i valorar-ho a l’hora de fer certes manifestacions, tipus les darreres dels presidents de les comunitats autònomes de Galícia i La Rioja.
També és ben cert que de la situació en que ens trobem també en son responsables els partits polítics i els polítics catalans. Des dels de l’anomenada transició que, en lloc de preocupar-se de marcar be el nostre propi camí es varen voler erigir com a fonamentals en un projecte comú dit l’España de les Autonomies, que ningú es va creure mai des de llavors mateix.
Ara, amb el fet de tenir que demanar liquiditat pel dia a dia, tothom es veu amb pit d’abonar-s’hi aprofitant l’ocasió per desprestigiar, menysprear i insultar a qui fa més de 30 anys que, per decret llei, s’hi esta solidaritzant aportant-hi el que mai li ha sobrat. Determinats medis i analistes s’afanyen a “vendre missatge” començant amb les representacions catalanes a l’estranger (necessàries per la promoció específica dels nostres productes), seguint pels pressupostos per tot el que representa la atenció a la cultura catalana (necessari per mantenir i salvaguardar la pròpia del nostre país, i més amb l’atac permanent a que és sotmesa) i pot acabar amb l’autèntic pal de paller quotidià, com és la C.C.R.T. (necessària per mantenir viva la nostra llengua en tots els àmbits del país), o sigui, ramblar amb tot el que representa marcar la diferència, que hi és, amb la imatge uniforme i única d’una España ignorant de la seva pròpia realitat i excloent la seva enriquidora diversitat.
A partir d’ara, continuarem com un departament administratiu d’España o ens constituïm en un nou Estat d’Europa ?.
Si volem seguir “vivint”, hem d’assimilar la realitat i oblidar-nos de que paguem molt més del que rebem, de l’immersió lingüística a les nostres escoles i instituts, de sentir ràdio i veure televisió en medis que bàsicament ho fan en català, etc., etc., o en un altre ordre de coses, de que els partits de les seleccions catalanes passin de ser partits “de costellada”. En definitiva, ens haurem d’acostumar a difuminar-nos dintre d’un Estat general i uniforme, i quedar-nos sota un bilingüisme “trampa” que no vol dir res més que al carrer i a casa de cadascú es pot parlar com es vulgui.
Si volem seguir gaudint del nostre petit país com a propi i del que és, la decisió és molt més agosarada i arriscada, és clar que si, bàsicament perquè ningú sap que ens podem trobar el dia desprès, però una cosa és ben certa, en aquest cas seriem els únics propietaris i responsables del nostre esdevenir. És el preu a pagar de ser diferent i voler viure com a tal.
Publicat a http://www.reusdirecte.cat/
