En els eleccions presidencials americanes de 1992 Bill Clinton li etzibà al llavors president Bush, que comptava amb els triomfs de l’esfondrament del bloc soviètic i la victòria a la guerra del Golf, “És l’economia, estúpid!”. Va centrar la campanya en les mesures per combatre la recessió, guanyà, les va posar en pràctica, i tinguérem 8 anys de progrés econòmic i democràtic americà i mundial. Clinton ho va fer perquè presidia un Estat, amb el poder, les competències, i els diners per executar les seves decisions. Espanya té Estat propi, “expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible” , però Catalunya no en té, es limita a la Generalitat, “un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado” (sentència passada del Tribunal Constitucional), amb competències subordinades: “la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado” (sentència futura del Tribunal Constitucional).
Perquè Catalunya no té estat propi, no pot decidir ni executar res sobre aeroports i ports, ni sobre connexions ferroviàries ni d’autopistes amb la xarxa europea, ni sobre subministrament hídric, elèctric i energètic, ni endeutar-se sense permís del govern espanyol, ni estendre ni ampliar les pensions i els subsidis d’atur, ni becar els estudiants, ni fer política fiscal de suport a les empreses i als treballadors. Tampoc té res a decidir ni executar sobre la solvència i liquiditat del sistema financer, ni sobre els crèdits, les hipoteques, i l’endeutament de famílies i empreses, ni sobre l’acollida i integració dels immigrants, ni les mesures de suport a les persones desvalgudes. Algunes d’aquestes competències li corresponen a la Generalitat segons la lletra morta dels Estatuts de 1979 i de 2006; enguany celebrem el 30è i 3r aniversari del seu respectiu incompliment pels governs espanyols del PSOE i del PP.
Perquè Catalunya no té estat propi, cada any Espanya s’emporta més de 20.000 milions d’euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l’Estat dels espanyols no s’endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d’atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l’impost sobre la renda i un 35% l’IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any. Podríem decidir votant què n’han de fer els nostres representants per combatre la crisi, podríem dur a la pràctica les nostres decisions, i assumir les nostres pròpies responsabilitats.
Només que el govern espanyol complís la llei i les sentències del seu Tribunal Constitucional faria arribar als estudiants catalans tres vegades més en beques que el que reben ara, i multiplicaria per onze les ajudes a les ONG catalanes el simple fet que el govern espanyol no es quedés per a les ONG espanyoles el 91% dels diners que els incauts catalans els assignen en l’impost de la renda. Sense Estat propi, i amb l’Estat dels espanyols a la contra, l’únic poder real dels catalans és que els nostres electes condicionin el govern espanyol, que, per ser-ho d’un Estat, sí que pot decidir i executar. La crisi despulla encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir ni executar res, perquè no tenen res a decidir ni estris per dur a la pràctica les decisions. Diran, inclús alguns es creuran de bona fe, que s’ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l’únic que poden fer, a més d’intentar convèncer els governants espanyols, amb l’èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, “la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más”. No és un objectiu, descriu la realitat. Només el PSC té ara la força numèrica per condicionar el govern espanyol del PSOE, però cal recordar que en 32 anys cap diputat ni senador del PSC ha votat diferent dels del PSOE. Mai. “El PSC somos nosotros”, diu Zapatero.
El president número 42 d’Amèrica, Bill Clinton, va poder dir “És l’economia, estúpid!” perquè hi va haver un president número 1, George Washington, que va aconseguir la independència i l’Estat propi, el poder de decidir i executar. Sense el poder, tot és il·lusió.
Article publicat a l’AVUI el 8 de febrer de 2009
