La sensació és que estem en un cul-de-sac per les debilitats de la principal força política en qui els electors han dipositat la més gran confiança en l’actual règim democràtic; i això, comença a disparar la rumorologia en sentits contraposats. La debilitat pressupostària del govern després d’haver aplicat contundents mesures de contenció, sense haver abordat les reformes estructurals necessàries; però propulsant molts més sacrificis que els que està fent el govern de l’Estat, bunqueritzat en els seus castells de poder oligàrquic. I l’altra debilitat és la composició de part de l’estructura dirigent basada en interessos econòmics personals i alguns casos de presumpte finançament irregular.
Però això només és un símptoma d’un factor estructural de debilitat. Són més de quatre-cents anys de conflicte entre les capes populars i part de les dirigents catalanes contra unes elits castellanes que han imposat, per tots els mitjans a la mà –finalment sempre militars–, un model d’Estat autoritari, poc democràtic, escassament social –on les classes altes no estan acostumades a contribuir a la redistribució, i aquesta es fa a compte dels ingressos procedents de l’Espanya assimilada, l’antiga Corona d’Aragó–, i sense cap respecte a la plurinacionalitat i pluriculturalitat i al conseqüent repartiment territorial del poder. Aquest llarg conflicte de desgast comporta en la consciència col·lectiva de la població autòctona catalana o assimilada culturalment, tres tipus de reaccions: la dels aprofitats que veuen una possibilitat de millorar els seus interessos individuals i de classe actuant d’anella subalterna del poder central. La dels temorosos i porucs que prefereixen aguantar unes dosis irrespirables de confiscació i de baixa qualitat democràtica preveient una reacció violenta i de venjança de l’aparell de l’Estat davant qualsevol decisió democràtica del poble; i finalment, una minoria més o menys àmplia, en funció del nivell d’indignació, que empenyeria a realitzar accions unilaterals plenes d’heroïcitat però sense suficient preparació estratègica, ni càlcul informat del context i que ens podrien conduir a repetir episodis molt mitificats, però que sent una mica autocrítics, hem de valorar com a autèntiques errades de transcendència històrica. Crec que en el panorama polític organitzat i, fins i tot, en el mapa de la intel·lectualitat es troba a faltar un gruix suficient de lideratges i opinions que superin aquests diversos extrems.
La reflexió que em faig, és si aquest aparent atzucac no és degut que els protagonistes capdavanters de la política i l’economia catalana són majoritàriament catalans d’orígens autòctons i uns quants d’origen forà però assimilats culturalment. La interiorització de les derrotes, dels errors i de la repressió i la marginació per part de l’Estat és tan profunda que comporta els tres tipus de sentiments –ens movem en el camp del cervell intuïtiu, més que del racional–: o l’instint d’adaptació i oportunisme; o l’instint de defensa; o l’instint de reacció automàtica. Fets tots tres des d’un sentiment d’identificació majoritari amb el país.
Crioll és aquella persona que a l’Amèrica colonial hispana designava un fill de peninsulars nascut a Amèrica. Eren els espanyols de capes emergents, amb identitat cultural espanyola, els que d’una forma més política i menys sentimental van plantejar la ruptura amb un estat tirànic que maltractava els espanyols d’ultramar (busqueu discursos de Bolívar, Céspedes o Rizal i veureu quina contundència). Crec que fins que entre els criolls catalans, aquells que es consideren tan espanyols com catalans o, fins i tot, més espanyols que catalans –que ara mateix a nivell d’opinió ja s’estan pronunciant per l’Estat propi–, no apareguin lideratges desacomplexats a favor de l’Estat propi, les capes autòctones només generaran líders oportunistes, encongits o eixelebrats. Hi havia un partit –el PSC– que tenia les bases electorals i components justos per fer de pedrera per a aquest salt històric. ERC el va posar al govern i li va donar l’oportunitat en dues legislatures. Les va malbaratar i ara ja se li ha covat l’arròs.
http://www.elpuntavui.cat/ma/article/7-vista/8-articles/564605-es-busca-criolla.html
