Machado parla de les diferents espanyes. Quantes n`hi ha? La roja i la blava? Diverses? Quantes? De fet, pels catalans sempre n’hi ha una, la mateixa. Republicana, o bé monàrquica, Espanya sempre ha estat jacobina. És la seva idea de país, un concepte musculat, escrit en lletres de motlle, compartit per totes les institucions, per la gent, per les lleis i els costums.
La població espanyola, els periodistes, els intel·lectuals, els funcionaris, tothom se sent “un patriota” i li agrada el país, tal qual, com als francesos els agrada el seu. Dretes i esquerres comparteixen la mateixa mentalitat unionista. No els cap un règim de país diferent, més català.
La fal·làcia catalanista d’una “Espanya catalana” ha ennuvolat la política del segle XX i fins avui. En realitat, ells no acceptaran la independència dels catalans. Mai voldran entendre el principi d’autodeterminació. Ni els més demòcrates. Perquè la democràcia és la forma de govern d’una pàtria espanyola comuna a tots, també dels catalans (encara que solament la vulguin el 40% d’aquests catalans).
Així que ni “som una nació, ni tenim cap dret de decidir”. Les lleis ho diuen i tot l’estat està basat en aquesta consideració. La pretensió de canviar el sistema i reincidir una vegada més, no serveix. La història prou bé ho alliçona. El catalanisme és infructuós. Ningú la vol, una “Espanya catalana”. Que fer, doncs?
El catalanisme, endemés de voler canviar Espanya, ha construït el país. Ho ha fet al marge, amb la gent, creant estructures paral·leles. S’ha alçat un món diferent, sortejant els inconvenients de les lleis i les institucions monàrquiques. Ha creat una legislació en derivació, tendint al mateix resultat. Ho ha fet sense legisladors, a través del consentiment i del costum. I no li ha anat malament.
L’independentisme ha de recollir aquest testimoni. La llengua, l’educació, la cultura, la sanitat, la policia, els funcionaris, ja han apreciat el gust de fer a la catalana manera i se’ls ha posat bé. Implementar i fer boca a nous dominis, de tota mena, tastar noves relacions entre els ajuntaments i els consells comarcals amb les organitzacions socials independentistes seria un gran salt endavant.
De fet, el què seria bo és teixir una superestructura consuetudinària que ens reafirmi com a poble lliure. Votant manifestos i resolucions en tots els àmbits socials i econòmics, en taules i en plataformes unitàries. Mirant-nos a nosaltres sols, comptant únicament en la nostra correlació de forces i cercant nous objectius i noves etapes que ens apropin al dia decisiu.
Aquest 11 de juliol els Jordis compliran 1.000 dies de presó. Reorganitzar-se en plataformes municipals, dels sectors, en els llocs de treball, etc. per analitzar i per donar suport al manifest d’Amnistia Internacional i al de l’Organització Mundial Contra la Tortura i reclamar, com aquests organismes fan, la seva llibertat immediata, pot ser un mòbil per elevar la unitat i enfortir-nos.
Els independentistes han d’alçar punts de trobada i motius. Han de fer-se conèixer, deixant de banda les alternatives de Machado i enfortir la mobilització independentista al marge de les diverses espanyes.
Banyoles 1 de juny 2020, Isidre Palmada
