Carles Puigdemont s'està plantejant reactivar la Crida, un partit que s'activa cada vegada que cal fer pressió. I per què la necessita, si no venen (en principi) eleccions? Aquesta tardor hi ha prevista la gran trobada redefinitòria de Junts per Catalunya, el marc comú d'entesa entre totes les ànimes convergents que ara mateix existeixen. De fet, bàsicament entre l'antiga Convergència (PDECat) i el sector més renovat i ple d'independents, liderat pel president a l'exili.
Quim Torra roman al mig de tot això. El president, que ara afrontarà un procés per la pancarta del balcó de la Generalitat ostenta la màxima representativitat a Catalunya, però pinta més aviat poc. I Esquerra Republicana olora la sang no del president, sinó del desgastat lideratge convergent. Les enquestes fa temps que empenyen els republicans, però caldrà que aquests, si és el que volen, sàpiguen gestionar bé el moment, si no volem estampar-se contra el mur, com la resta de vegades. Fa alguns dies que els republicans demanen a Torra que els tingui en compte a l'hora de decidir si convoca eleccions o no. El president però, es resisteix. De fet, és la seva potestat, com ja va deixar clar Artur Mas fa uns anys.
Mas, per cert, torna a ser protagonista aquests dies. El president està gestionant també el seu momentum particular. Les entrevistes comencen a multiplicar-se i en l'horitzó està la fi de la seva inhabilitació, el febrer del 2020. Si Mas aconsegueix que Torra aguanti prou, i el PDECat resisteix l'embat contra Puigdemont, el seu nom podria estar a moltes travesses com a presidenciable a la Generalitat. I ja saben que tant el seu espai com ERC tenen seriosos problemes de lideratge. El president ha enviat missatges clars, com ERC, de la necessitat d'investir Pedro Sánchez, a canvi d'alguna cosa, mentre demana ser més. L'eixamplar la base que també entona ja la CUP amb altres paraules, any i mig després de la introducció del concepte pels de Junqueras.
La cirereta del pastís és la pregonera d'enguany de La Mercè, la Festa Major de Barcelona. No ha passat any que l'amic que ha portat Ada Colau a fer el pregó no hagi anat acompanyat d'una enorme polèmica. Casposos, nostàlgics i pseudoprogres, la pregonera d'aquest 2019 és ni més ni menys que Manuela Carmena, l'exalcaldessa de Madrid defenestrada que ja s'ha jubilat de la política. Colau fa del pregó una espècie de premi de consolació a una política de poca trajectòria que desprestigia en certa manera el pregó. De vegades però no és tant la persona sinó allò que diu, i Carmena ha dit avui que l'aparició de VOX i tot el moviment d'extrema dreta és una de les conseqüències de l'ànim independentista de mitja Catalunya. Una vergonya en tota regla. I Colau torna a fer diana en la provocació.
