ERC: no és partit per a fluixos

Quan per la recent estripada de carnet de Josep-Lluís Carod-Rovira, una brigada de tertulians, opinadors i politòlegs de tota mena i condició s’han llençat a dir que ERC és un partit feble, pràcticament acabat, posant de paradigma tan destacada deserció.
 
Però la veritat és que cap d’ells ha acabat de desxifrar l’ADN d’Esquerra. Qualsevol altre partit, amb la darrera patacada electoral que han patit els republicans, ja estaria a punt de l’autodissolució, amb fugues constants de militants cap a Reagrupament, Solidaritat, les CUP o qualsevol altra formació. Res d’això ha passat. La militància s’ha mantingut ferma. Tan ferma que ha reclamat renovació de lideratge i d’estratègia de cara el proper congrés.
 
Pocs han abandonat el projecte: majoritàriament se segueix veient ERC com a pal de paller de l’independentisme polític i l’eina més eficaç per portar el nostre país cap a la plena sobirania nacional. Tots aquells apocalíptics que auguraven la fi immediata del partit s’han quedat amb un pam de nas: Esquerra ha recuperat prop de 40.000 vots respecte les eleccions del novembre passat. Naturalment que encara queda molta feina per fer si es vol recuperar el terreny perdut. Tanmateix, els moments més crítics ja s’han superat.
 
La fortalesa d’ERC es deu als 80 anys d’història –qui ha sobreviscut a la llarga persecució franquista no es desinfla per un cicle de vaques magres- i sobretot al tremp que Joan Puigcercós i el seu equip han imprès a l’aparell del partit, dotant-lo d’una organització sòlida i preparada per reaccionar davant l’atzucac. És de justícia reconèixer que el pas al costat que ha fet Puigcercós renunciant a presentar-se a la presidència va en aquest sentit. El de facilitar la renovació per encarar propers comicis amb les màximes garanties d’èxit. Aquestes actituds, lúcides i honorables, són les que han fet el partit gran i les que afavoreixen la seva continuïtat. Passat i present es donen la mà per guanyar el futur. Seria aquesta la reacció d’una organització política afeblida?
 
Perquè, dit d’altra manera, el partit no és feble: són febles els que l’abandonen. Vist amb perspectiva històrica, tots els secretaris generals que han deixat el partit –Hortalà, Colom i ara Carod- han estat personatges dèbils, no mentalment però sí caractereològica, que no han sabut tenir la sang freda i el coratge que reclama liderar un partit tan complex i difícil com és i ha estat ERC des de la seva fundació.
 
Analitzem la figura del darrer en abandonar el vaixell i preguntem-nos si Carod va ser un bon líder per a Esquerra. En valoració total la resposta és negativa. Un bon líder és aquell que se sobreposa a l’adversitat i sap capgirar la situació. Recordem les paraules de Nicolas Sarkozy al descriure com es va fer amb el control del seu partit: “Quan vaig arribar a la taula no hi havia cap cadira buida. Però jo hi vaig seure”. Qualsevol polític que dins el seu propi partit no tingui l’habilitat de guanyar seguidors, imposar-se als adversaris i formar quadres afins, no mereix liderar res.
 
Anem a pams. La qualitat essencial d’un líder és tenir seguidors. Quins seguidors té Carod? Si fins i tot els seus col·laboradors més propers l’han abandonat! La seva fugida ha estat sòrdida i solitària, impròpia d’aquell home que un dia ho va ser tot pel partit, i que si l’ambició desmesurada i la pèrdua de contacte amb la realitat no l’haguessin perdut potser hauria arribat encara a fites més elevades.
 
La seva particular davallada als inferns és problema del partit o de la seva pròpia incapacitat per exercir el lideratge? Carod ha parlat d’enemics interns, de vileses i traïdories, de pèrfids esbirros que li han fet la vida impossible, conspiradors que cada dia li mesuraven l’herba que trepitjava per segar-la a cada pas… Però que per ventura no és això també la política?
 
Comencem per dir que a un partit polític no s’hi va a fer amics, s’hi va a fer política. I la política és d’entrada dura i desagraïda. Qui vulgui una altra cosa que s’apunti a un club social o un centre excursionista. S’enganyen els qui pensin que un partit és com una penya futbolística o un esbart dansaire, tot i que amb el temps es poden arribar a teixir grans relacions personals i afectives amb alguns companys i companyes. Relacions que poden perllongar-se tota la vida o trencar-se abruptament amb la més inesperada de les perfídies. Els grans estadistes de la democràcia contemporània sempre ho han tingut clar. Sir Winston Churchill va establir fa anys la catalogació dels tipus humans que un polític es troba per la vida: amics, enemics i companys de partit.
 
Quan explico als meus alumnes que no es pot entendre la política contemporània sense separar-la de la moral, algun jove universitari s’esgarrifa. Des de Maquiavel que la moral va quedar substituïda per l’ètica política, que és tota una altra cosa, més relativa, i no està regida pels tradicionals conceptes judeocristians de bé i mal.
 
Els partits polítics són maquinàries estructurades de poder. I de vegades, per imposar aquelles idees que permeten fer progressar electoralment el projecte, cal renovar discursos ergo apartar certs equips. Quan impera la generositat, el relleu és cordial. Quan s’enquista l’immobilisme, esclata una lluita fratricida. Però ambdues resolucions als conflictes de poder són legítimes i necessàries. En política no cal témer fer mal a uns pocs si el resultat esdevé un bé en favor de la majoria. Profètiques ressonen encara avui les paraules d’El Príncep: “Qui vulgui obrar en tot com un home de bé, necessariament fracassarà rodejat de mal”.
 
Diguem-ho clar. Carod és un líder fallit i la seva fuga és fruit de la pròpia impotència. On seria ERC si els homes que l’han dirigit haguessin actuat tan covardament com ell? Si Macià hagués deixat el partit per cada disputa que va tenir amb Companys? Si Companys hagués dimitit després de la victòria franquista? Si a Irla li hagués pesat massa ser president d’una Generalitat virtual i proscrita? Si Tarradellas no hagués sabut lidiar els “companys de partit” a l’exili? Sense anar més lluny, Heribert Barrera i Jordi Carbonell també han viscut revessos importants dins ERC i no per això han tirat la tovallola a la primera de canvi.
 
Ni Carod ni Colom ni Hortalà no han estat a l’alçada dels grans presidents d’ERC. M’esfereeix pensar que hagués estat dels pobres catalans si personatges tan poc dotats per a la política de claveguera –que ens agradi o no també és part substancial de la política global- haguessin estat al capdavant del país alhora d’enfrontar-se amb Espanya en un eventual procés d’independència.
 
Però el cas de Carod és especialment digne d’anàlisi en tant que ell mateix va “trair” Colom en el seu moment, i a més és un dels màxims responsables de les darreres estavellades electorals d’Esquerra.
 
Tothom coincideix en que elevar José Montilla –probablement el president més trist i mediocre que ha tingut mai el nostre país- a la categoria de MH va ser el gran error estratègic d’ERC. Però Carod amaga que va ser ell qui va aparaular amb nocturnitat el segon tripartit abans de les eleccions i després el va relligar a corre-cuita, en quatre dies mal comptats, sense consultar el parer de les bases. I que des de la seva posició a la Vicepresidència de la Generalitat va ser la cara més visible de l’obra de govern d’Esquerra durant quatre anys. Ara encara té les penques de refusar la seva responsabilitat en la derrota i marxar dient que tota la culpa ha estat dels altres! Per això, en la caiguda, pocs el trobaran a faltar. Ell mateix s’ha convertit en un cadàver polític corpore insepulto. Requiescat In Pace.
 
Tots els partits, grans i petits, parlamentaris i extraparlamentaris, tenen els seus morts a l’armari. Qui digui el contrari, menteix. Sense tenir cap sisè sentit, sé de bona font que hi ha un Roca emparedat al carrer Còrsega, un Obiols colgat al carrer Nicaragua i un Sirera enterrat al carrer Urgell. Potser ERC, al ser un partit més transversal i transparent, s’han conegut públicament més interioritats de les habituals. Així, sense ser en aquest aspecte concret ni millor ni pitjor que d’altres grans formacions, em permetré d’expressar un avís per a navegants:
 
En veritat us dic que tot aquell qui vulgui agafar la responsabilitat de liderar Esquerra a partir d’ara ha de tenir ben sabut que aquest és un partit on les personalitats fluixes i toves no hi tenen gaire futur. Gent de pell fina, mitjanies i ganduls, absteniu-vos. Els acomodaticis i arronsats van de baixa. Qui no sàpiga aguantar la pressió, millor que plegui.
 
Pel caràcter assembleari del partit i una cultura hipercrítica ben arrelada entre la militància, qui vulgui liderar-lo ha d’estar disposat a fer molts quilòmetres, invertir dies i hores reunint-se amb seccions locals repartides de l’Ebre als Pirineus, i estar present en multitud d’actes patriòtics. Però també ha de tenir mà esquerra per sumar complicitats i la mà dreta closa per colpejar la taula quan s’escaigui. 
 
La tradició atribueix a Perseu de Macedònia la màxima clàssica Fortitudine vincimus “Per la resistència guanyarem” o més popularment “guanya qui resisteix”. Aquesta hauria de ser la divisa de tots els militants d’ERC i, sobretot, dels agosarats candidats que vulguin postular-se per dirigir el partit en el proper congrés.