L’autoengany no ha servit mai de res, tret de per anar a la deriva. Puc anar-me repetint mil vegades i arribar-me a creure que el millor camí per anar a Roma és passant primer per Lisboa, però la veritat s’entossudirà a negar-ho; puc anar-me dient sense parar que com que ERC és l’únic (?) partit que parla d’independència l’aniré a votar pel mer fet que en parla, ni que sigui de tant en tant, o més concretament quan ha de marcar paquet, com ha estat recentment el cas. També puc repetir-me i repetir, com també fa ERC, que el mer fet d’actuar pas a pas, amb tranquil·litat i bona lletra, és senyal inequívoc de seny, d’estar fent les coses ben fetes. No hi fa res que aquest camí no condueixi enlloc més que no sigui el suïcidi nacional, perquè el que es veu que compta és que la lentitud és en si mateixa una virtut, o almenys això és el que aquest partit no es cansa de donar-nos a entendre.
Tanmateix, el més curiós del cas és que aquells que encara creuen en ERC s’arboren cada vegada que un independentista com jo, i com un nombre cada cop més creixent de catalans que no combreguen amb rodes de molí, gosen criticar aquest partit. “Si no estàs amb nosaltres, estàs en contra nostra”, és la qüestió de fons. L’argument de molts d’ERC és la unió. Diuen que si sóc independentista hauria de procurar per sobre de tot unir, aplegar forces en comptes de contribuir a dividir-les. Però és clar, per aplegar forces volen dir, només faltaria, que tot l’independentisme s’uneixi a ERC, no pas que ERC s’uneixi a la línia d’un altre partit independentista, per petit que sigui, perquè, al capdavall, no es tracta de veure qui la té més grossa, sinó de qui té la raó més gran. No s’adonen que el seu argument apel·lant a la unió, malgrat que no dubto que expressat de bona fe, en realitat és, a banda de reduccionista, una perfecta demostració de consumat sectarisme prepotent amb cirereta de tic feixista. Res de nou. La gent, i per no parlar del poder, fa i diu tantes coses abominables en nom del bé suprem, que no ens n’ha d’estranyar una més. I és que aquests simpatitzants d’ERC donen per fet que, en nom de la unió de l’independentisme, la resta hem d’afegir-nos cegament als postulats d’aquest partit, mentre ni els passa pel cap que els possibles partits petits independentistes que en discrepen poden considerar –de fet, en tota lògica consideren– que és ERC la que s’hauria d’afegir als seus postulats. Fet i fet, la suma de forces seria la mateixa, o no? ERC considera que, posem, el Partit Republicà Català, és una mosca pesada que fa nosa i que cal eliminar perquè deixi d’emprenyar-los ja, d’una vegada. Això és així fins al punt de creure’s sense dubtar-ho que la raó d’existir del Partit Republicà Català només obeeix a fer-los la punyeta a ells. Sensacional. D’això se’n diu sentit de l’autocrítica. En fi, suposo que no duen tenir àvia. I això també és així fins a l’extrem que afirmen que els partits minoritaris, com ara el Partit Republicà, mai no han demostrat fer res. Però és clar, jo diria –ep, només diria– que si se’ls fa difícil demostrar res és precisament perquè estan en minoria. L’afirmació d’aquesta gent semblaria cínica si no fos perquè només és estúpida. I l’estupidesa també els porta a no adonar-se que, si com bé diuen, aquests partits són minoritaris, és justament perquè ells són els primers a condemnar-los a aquesta minoria negant-los el vot. Ja ho he dit: és el menyspreu, la suada prepotència dels grans envers els petits, sobretot quan se sap que aquest petit més que una mosca pot ser un abellot que pica, i que quan pica fa mal.
Naturalment que com a independentista vull la unió de totes les forces independentistes, perquè només units farem alguna cosa de profit. Però la unió no consisteix a anar posant aigua al vi perquè sembli que hi ha més vi. Perquè al final el vi serà aigua, malgrat que tèrbola i, això sí, amb gust ben espanyol. Cal unir-se, doncs, només amb qui pagui la pena. La unió per a l’eficàcia s’ha de consumar amb fonament, que no vol dir purisme. És important ser afectuós amb totes les sensibilitats independentistes, només faltaria, però això no ha de desenfocar l’objectiu desviant el rumb a prendre, i que comença, per exemple, per no aliar-se amb un partit espanyolista i, curiosament, en nom del pretès assoliment d’una majoria social cap a la independència. Déu n’hi do quina coartada. Tota una presa de pèl. I és que des que els càrrecs d’ERC toquen cuixa de poder, ni que sigui de fireta, es dediquen a fer la viu-viu i qui dia passa any empeny i, quan la cosa s’acabi, doncs merda pel que quedi. Tristíssim. D’una talla moral i política lamentable. En fi, la unió no consisteix a atansar-se al més fort, sinó a qui té la raó més forta. I aquest sovint és el minoritari. De moment.
