Em fa feliç la caiguda d’ERC perquè és el resultat merescut d’una mala praxis política
L’entrada al govern d’ERC, fruit d’una pujada històrica d’un partit tradicionalment pintoresc i minoritari, va donar la oportunitat a Esquerra de demostrar que no era només un partit de demagògia barata. Era ERC una opció de govern creïble i estable? Era el moment de demostrar-ho. Al cap i a la fi, com a única opció independentista majoritària -amb totes les cometes que se li vulguin posar al majoritària, evidentment- ERC es faria càrrec dels primers moments d’una Catalunya sobirana, i la seva entrada al govern li donava la oportunitat de demostrar si ho sabria fer. Ho podria fer, donat el cas? No.
El primer tripartit va demostrar que ERC no sap governar. És un partit de naturalesa cridanera i manifestant, de criticar als altres però no saber què fer en el moment de la veritat. Vaja, veure els toros des de la barrera. La seva gestió de govern en va ser una mostra, plena d’incongruències i de crisis forçades per la irresponsabilitat dels seus líders.
La crisi de l’Estatut va ser la gota que vessà el got. El desgavell intern i la lluita entre la militància per discutir què volem ser de grans no són més que la pura demostració de l’adolescència política d’Esquerra.
A Madrid, ERC no va saber gestionar l’obtenció del grup parlamentari. La seva actuació, altra vegada, va ser de partit petit i acomplexat, de no saber comportar-se amb el mínim rictus institucional. Accions per sortir a la foto, i poca gestió efectiva. Si tens grup parlamentari no pots comportar-te com si fossis al grup mixt. Això es paga amb la tornada a les catacumbes.
Per si aquest menfotisme polític fos poc, ERC s’ha omplert de personalismes i d’egos impossibles de reunir. Fins i tot en Duran i en Mas (que ja és dir), han llimat millor les seves diferències que en Carod i en Puigcercós. Ara n’hem vist l’última mostra. Un conseller ha deixat el govern, provocant la conseqüent crisi, simplement per treure protagonisme a un altre conseller. I, des del primer minut, comencem a assistir a la divertida guerra civil entre els dos lluitants, amb els teloners per darrere buscant la oportunitat de triomfar. Partit seriós, en volen dir.
Reitero la meva alegria per la caiguda, cansat que l’independentisme sigui la ideologia única permesa en molts cercles.
