Esquerra està legitimada pels seus electors per adoptar la tàctica política que consideri més adient. Com tots els partits polítics democràtics! En les darreres setmanes, sembla que des de diverses organitzacions i grups d’opinió se’ns vulgui qüestionar el fet que els/les militants republicans siguem amos i senyors, repeteixo amos i… senyors, de la tàctica que considerem més adient en relació amb l’actual govern del Principat.
La cantarella sempre és la mateixa: per a uns ens hem lliurat als braços de CiU traint l’esquerra (curiosament, ho he sentit dir a qui encara no reconeix ni tan sols l’existència de l’espoli o està abonat al no per definició a manera de petit burgès radicalitzat) i, per a altres, estem ancorats en el passat, en els escenaris precrisi.
En un context en què els sindicats de classe estan fent un exercici de responsabilitat combinant mobilització i negociació (ERO’s pactats a dojo, per exemple), és un encert que Esquerra tingui la voluntat de desemmascarar la voluntat de CiU (que comença a descarrilar) de fer creure que si blinda un acord amb el PP és perquè la resta del catalanisme polític li gira l’esquena.
CiU pot optar per defensar els interessos estrictament de classe o obrir-se a l’esquerra nacional. En definitiva, o PP i polítiques de retallada indiscriminada i renúncia nacional o tot el contrari.
Les propostes d’ERC, ben clares: fiscalitat progressiva (impost sobre la banca, nou tram per a l’IRPF per a rendes altes, recuperar impost successions, etc…), no a les retallades indiscriminades que acceleren el desballestament de l’estat social i la regressió dels drets socials i referèndum previ pel Concert Econòmic.
Tot plegat, sense complexos. A Esquerra, li pertoca posar en evidència l’autonomisme de poca volada que encara viu en una bona part de l’ideari politic catalanista. D’entrada, el senyor Duran i Lleida no se n’ha sortit de fer votar CiU a favor de Rajoy, la qual cosa és del tot positiu, perquè l’entesa entre la dreta catalanista i el nacionalisme espanyol, en el context actual, esdevindrà letal pels interessos nacionals.
Reconec que resultarà difícil aconseguir arrossegar CiU a l’escenari de plantar cara a Espanya i que és titànic desviar-los de la cultura lobbista i de “peix al cove”, però aquesta és la feina que, també, ens pertoca. El nostre país està prou trinxat com perquè puguem mirar-nos-ho tot des de la barrera.
I, si no ho aconseguim: votarem No, coherentment, honestament.
