Un militant d’ERC em retreu que com és que em fico tant amb aquest partit, i naturalment li dono en cert sentit la raó per l’apreciació però no pas pel seu desacord. I és que de fet no sóc jo qui em fico amb l’actual ERC, és l’actual ERC qui es fica amb mi. Contínuament i sense pietat. I quan dic amb mi no cal dir que em refereixo estrictament com a català independentista. ERC es fica amb l’independentisme, i jo l’únic que faig és tornar-m’hi, protestar. Mentre aquest partit confongui el poble i, doncs, afebleixi l’independentisme en el seu nom, no pararé de fer-ho. La meva tossuderia no serà, doncs, res més que una resposta a la seva. Quan li ho dic, el militant no m’entén, i com que abans de parlar-li ja sabia que no m’entendria, decideixo canviar de conversa. Perquè no és estrany que no m’entengui, no endebades això de ser militant té parentiu filològic amb la qüestió militar, i ja se sap que perquè un soldat excel·leixi dins d’un exèrcit només cal que pensi poc i obeeixi molt.
Però l’home no en té prou. Que hi farem, era de témer. Perquè tot seguit s’oblida de no haver tret l’aigua clara de la meva resposta i em pregunta si crec que ERC hauria de continuar sent un partit assembleari. Per cortesia li dic que no ho sé, que ho ignoro. Perquè el que d’entrada penso és què li fa pensar a ell que jo perdré un segon rumiant sobre aquest partit més enllà de la catàstrofe que suposa per a l’independentisme, o sigui per a aquest país. Però no em creu –primer cop que l’encerta de ple– i insisteix. A l’últim li dic vagament que el fet assembleari té pros i contres, que en qualsevol ordre de la vida les jerarquies acaben tenint poc a veure amb la democràcia, però que al capdavall en un vaixell qui acaba decidint el cop de timó és el capità i no la tripulació, i bla bla. I això del vaixell sembla que li agrada, suposo que perquè es deu sentir aventurer i important formant part de la tripulació, i jo que me n’alegro perquè penso que ja ha quedat sadollat amb la metàfora. Però no, al contrari. S’anima i s’anima i jo em desinflo com un globus i li acabo dient el que penso, és a dir que no s’amoïni, que ara mateix el problema d’ERC no és precisament aquest de l’assemblearisme; li dic que, en tot cas, si de moment els cal cap assemblea és només aquella que hagi d’aplegar la militància per fer fora els principals càrrecs del partit, i després, un cop hagin fet net, ja decidiran el funcionament intern que creguin convenient. “Ui, però és el votant qui no ha entès l’estratègia del partit”, em diu seriós. “Ui, quina creu”, penso jo. I aleshores li pregunto per què caram em fa la pregunta si ha de condicionar la resposta fins i tot –o precisament– quan aquesta és la clau de tot plegat. Però em diu que me la fa perquè estima el partit. En aquest punt, el globus desinflat que sóc segueix desinflat, però en canvi se m’inflen els pebrots i li dic que a mi m’agrada molt menjar bolets, però que procuro no menjar-me els verinosos. I és clar, ell no entén què coi té a veure la micologia i la gastronomia amb la qüestió que tant el preocupa, i jo entenc perfectament el mareig i el dolor que començo a sentir per tot el cos de tant aguantar el paio.
Abans d’acomiadar-lo li dic que en fi, que res, que ho segueixin intentant fins que se’n surtin –o sigui, no li dic res. I mentre torno cap a casa vaig pensant que, efectivament, el problema d’ERC és bona part d’ERC. Amb tota la seva gent honrada i de bona fe que estimen el país però que, per sobre de tot i dissortadament, estimen el partit com una finalitat i no com el que hauria de ser, un instrument que hauria de ser útil per caminar cap a la independència i que, quan es demostra inútil, s’ha de canviar per un altre i no caure en l’infantilisme d’aferrar-se en la fantasia de creure en el que un vol creure tenint com a guru el papà partit. I és que al capdavall tot es redueix a una qüestió de vasos comunicants. Si en els partits existeixen líders de república bananera és gràcies a la seva base sectària que els alimenta.
