Catalunya encara està paint la nit doblement electoral d’aquest diumenge a la nit. Hi ha hagut una gran disparitat de resultats, depenent del municipi que es miri, però hi ha hagut certes dinàmiques que es compleixen en termes generals: ERC continua fent història i recuperant el terreny perdut i escapçat amb la Guerra Civil i la ignomínia franquista. A Barcelona, i també a Catalunya a nivell municipal, el partit s’ha imposat per primera vegada des dels anys 30. En aquests temps, el partit va aconseguir portar el país a la República i a un moment de floriment que deixava enrere l’ensopiment de dècades, i segles, enrere.
Què podria portar l’hegemonia del partit en ple procés independentista? Els més crítics, que es fan sentir molt però no són majoria en el camp republicà, alerten que ERC vol tornar a l’autonomisme. Un fet que es fa difícil d’imaginar amb el seu líder a la presó. Amb tot, aquesta hegemonia no és completa, ja que els falta la Generalitat –i una mena de xup-xup subterrani ha començat a fer córrer la brama que Ernest Maragall podria no arribar a ser alcalde a causa d’un tripartit ‘frankenstein’ Colau – Collboni – Valls. Es tractaria que l’alcaldessa fes el mateix que Cs a Andalusia: fer veure que no s’ha adonat que l’exprimer ministre francès (o Vox a Andalusia) li dona suport.
La dinàmica a les municipals també ha portat a la continuació d’una lenta caiguda de l’espai post-convergent, i una mica més dràstica en proporció de la CUP. Això ha truncat, en part, que l’independentisme continuï sumant ajuntaments, però tampoc en baixa. Per contra, el PP continua caient en picat (amb el sempitern exemple de Badalona), Ciutadans no és capaç de ser rellevant a nivell municipal, i els comuns ja estan al nivell d’ICV en solitari –el revulsiu dels qui es consideren hereus del 15-M a Catalunya ha acabat. I Ada Colau, si no hi ha sorpreses a Barcelona, agafarà el paracaigudes potser rumb a Madrid, potser rumb al Parlament. Una altra història és el PSC, que es beneficia de l’efecte Pedro Sánchez i creix ostensiblement.
Ara bé, tothom sap que a les municipals, el debat nacional i identitari queda en un segon pla. Això s’ha vist a les eleccions europees, on l’independentisme ha arrasat amb un 49,7% dels vots (més que tots els partits unionistes junts, comptant els comuns). Puigdemont és un valor que continua donant rèdit, i la gent l’ha votat en massa: alguns per convenciment, altres estratègicament ja que és a Brussel·les i està desenvolupant una tasca internacional ingent, i altres per fer la punyeta a Espanya. A les properes catalanes, però, tot pot canviar, perquè Puigdemont ja s’hi ha presentat, i ja ha quedat clar que la promesa de tornar ha quedat en via morta.
