Edició 2373

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 23 de gener del 2025
Edició 2373

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 23 de gener del 2025

Epíleg (i 2): Això tot just comença

|

- Publicitat -

Tothom recorda Oriol Junqueras vestit amb la disfressa de Jaume I en un programa de Televisió de Catalunya. L’historiador mediàtic, el professor afable de les classes de la UAB ha estat el gran guanyador moral d’aquestes eleccions (21 diputats i cap de l’oposició), gairebé arribant al màxim històric que ERC ha tingut al Parlament (23 l’any 2003 amb Carod-Rovira de candidat). De tots els partits que han tingut coses per celebrar a la nit electoral (ERC, ICV-EUiA, C’s i la CUP), al carrer Calàbria és on s’han destapat més ampolles de cava. En vista a tot això, algunes reflexions.
 
Primer. El sentit plebiscitari d’aquestes eleccions ha contribuït a una participació sensacional (69,56%), vistes les xifres d’anteriors eleccions. S’ha parlat de política, no només a les tertúlies radiofòniques o televisives, sinó al carrer, al bar, a la plaça i als ateneus. El futur de Catalunya, durant més de dos mesos, ha estat al centre de l’opinió pública i això ha permès al ciutadà reconciliar-se amb un tema de conversa, la política, que moltes vegades s’havia deixat pels erudits.
 
Segon. Els diputats disposats a treballar, clarament, pel dret a decidir sumaran 87 escons al nou Parlament (3 per sota el llindar moral dels 90 diputats). Els que es consideren clarament independentistes (CiU, ERC i la CUP) són 74: majoria absoluta. Per tant, l’aposta de Mas per anar cap a l’Estat propi continuarà present a l’agenda i serà un tema que no podrem oblidar en aquesta nova legislatura que comença, com esperava que passés Ciutadans o el Partit Popular. Negar que hi ha una majoria sobiranista al Parc de la Ciutadella és fer-se trampes al solitari i, a més a més, Artur Mas haurà de liderar aquest bloc nacional si no vol acabar de condemnar el seu lideratge polític, prou debilitat passant de 62 a 50 diputats.
 
Tercer. El president Mas tornarà a seure a la plaça Sant Jaume, però haurà de dialogar per veure qui serà el “corresponsable” de la seva acció de govern. La governabilitat serà dura, això sembla evident. Ara per ara, i tal i com ha anat la campanya, Esquerra està al capdavant de les quinieles per ser un soci estable (a dins o fora l’executiu). No s’entendria que CiU apostés per teixir ponts amb el PSC o el PP, que avui per avui canalitzen un vot contrari al procés sobiranista que ha plantejat el president. Sobretot amb el PP, que li ha legitimat bona part de les retallades d’aquesta passada legislatura i, segurament, és dels principals culpables que el calvinisme d’Artur Mas hagi tingut un càstig tant dur a les urnes.
 
Quart. El PSC haurà de reflexionar. Moltíssim. Ha tret els pitjors resultats de la història i, a més a més, té poques possibilitats d’acostar-se a Artur Mas després de jugar a la puta i la ramoneta amb el com afrontar el procés d’autodeterminació. El PSC, en vots, continua sent la segona força de Catalunya, però Pere Navarro no serà el cap de l’oposició perquè ERC ha tingut un escó més (21 a 20). A més a més, el sector catalanista del partit també queda debilitat: algunes figures destacades, com la constitucionalista Laia Bonet, queden fora d’aquest Parlament.
 
Cinquè. Un altre bon constitucionalista també abandona l’escó, el notari Alfons López Tena, que ho fa amb els seus companys de partit (SI). La rauxa de SI ha estat flor d’un estiu. En analitzar el discurs de SI (i en part el de CiU), em ve a la ment l’Agustí Bosch, autor d’un fantàstic manual per entendre la política catalana: Com votem i per què (Editorial UOC, 2004). Com explica el professor Bosch, a Catalunya el debat sempre s’ha de circumscriure en un doble eix, el social (capital-treball) i el nacional (centre-perifèria). Plantejar una campanya que pivoti sobre un únic eix, el nacional, no ha donat bons fruits, ni a SI ni a CiU. Després de les campanyes del notari o del documental, aquesta és la tercera on CiU possiblement ha tingut un error clar de plantejament.
 
Sisè. Junqueras era nou al sistema; discurs diferent, cordial i poc crispat. La CUP ha entrat amb tres diputats i C’s ha triplicat els escons amb un discurs reformador (d’Espanya) i contra la corrupció. En definitiva, nous discursos valorats per un electorat que té ganes de veure com els polítics fan autocrítica i comencen a canviar les coses. Han estat unes eleccions on han guanyat els projectes pausats (ERC), reformadors (C’s) o, fins i tot, trencadors (la CUP).
 
Setè. El procés sobiranista tindrà enemics molt arrauxats, tant dins la cambra –Albert Rivera (C’s) el mateix dia de les eleccions ja va avisar que, si Mas es presenta com a presidenciable a la investidura, li presentarà una moció de censura aviat– com a fora. Campanya de baix to amb el protagonisme destacat de la premsa madrilenya, sobretot El Mundo, que ha fet del periodisme d’investigació un exercici de manipulació intolerable. No és d’estranyar que qui va firmar les primeres informacions al rotatiu madrileny que inculpaven a Mas i Pujol en el cas Palau, Eduardo Inda, fos el mateix que des de Marca demanava parar a Leo Messi “por lo civil o lo criminal”. A Mas, també l’han volgut aturar per aquesta doble via, tant feia.
 
Vuitè. O a Madrid són miops o la premsa estrangera s’ha tornat boja. Mentre la lectura que els mitjans de la capital han fet de les eleccions són de fracàs independentista per amunt, la premsa internacional (fins i tot la jacobina premsa francòfona) destaca la majoria sobiranista (o separatista) del nou Parlament, tot i tenir un líder més dèbil. Per exemple, Le Figaro escriu que “els catalans mantenen la seva aposta per la independència, a pesar de tot”; Le Monde destaca la pujada de “l’esquerra independentista”. Des dels mitjans anglosaxons –que de democràcia en saben més que nosaltres–, la prestigiosa agència Bloomberg o The Wall Street Journal destaquen que l’independentisme ha estat reforçat i, sobretot, em quedo amb la BBC. La prestigiosa televisió pública britànica diu: les dues primeres forces del Parlament –i que són majoria absoluta– són partidàries del procés d’independència. Madrid, pareu orelles que us donaran una nova visió del món.
 
En resum, que “la independència exprés” sí que sembla haver quedat tocada, però en cap cas es pot pensar que el poble que va sortir per la Diada ha renunciat al seu objectiu. El camí, inicialment, farà pujada (això és clar); però els líders independentistes –en primer lloc, l’Artur Mas– hauran de començar a córrer una cursa de fons, més que preparar-se per fer un esprint. Ara és l’hora del diàleg, de la diplomàcia pública, del consens i de la humilitat. A treballar, que això tot just comença ara.

Publicitat

Opinió