Diumenge passat vaig tenir el privilegi de rebre, per segon any consecutiu, el primer premi de poesia del concurs literari de Canyet en la seva Xª edició. Deixeu-me que expressi, des d’aquest espai, el meu agraïment al jurat que presideix Mn.Jaume Aymar i que faci un reconeixement a la tasca lloable i constant, sovint poc coneguda, de persones com la Núria Argerich, que amb la seva tenacitat i amor a la cultura ens demostren any rere any, que la cultura a la nostra ciutat és quelcom ben viu i que floreix gràcies a l’esforç de moltes persones com ella. Tenen la meva admiració, el meu reconeixement i el meu agraïment més sincers.
La meva poesia és una peça molt senzilla que vol expressar l’enyorança que sento pel badiu de la casa on vaig néixer i créixer, en el qual hi vaig passar innombrables hores de la meva infantesa i la meva joventut. Us la reprodueixo a sota i us l’adjunto també en un arxiu de so que trobareu al menú esquerre d’aquest post. Desitjo que us agradi.
Nota: A la foto, el meu pare llegint-nos un conte en un racó del badiu de casa. A la falda hi té ma germana Maria Teresa, els dos nens som el meu germà Josep i jo.
Enyorança d’un badiu.
Sota l’ombra amable d’un vell micaquer
a qui el bat del sol son fullam aguanta,
l’airet s’hi recull i s’hi està tant bé
que el temps s’hi detura i el son s’hi decanta.
El mar ens hi apropa l’aroma lleuger…
i un ocell hi canta.
A sota la parra hi floreix un roser.
A cada racó s’hi amaga una planta,
aquí un gladiol, o un lliri potser,
allà una camèlia que del sol s’espanta.
Tant ple d’arracades està el cirerer
que l’esguard s’hi encanta.
Tardes xafogoses, les tardes d’estiu
quan havent dinat, com tantes vegades,
cercava amb delit redós a l’ombriu,
assegut al banc, sota les porxades
vestides de roses d’aquell roig tant viu-
Tardes perfumades.
Parets encalades del pati nadiu,
que guardeu record d’antigues vesprades…,
racons enyorats del nostre badiu,
que sabeu els jocs de tantes mainades,
digueu-me, si-us-plau, si encara sentiu
les velles tonades.
