El diari digital Catalunya Oberta va entrevistar el passat 14 de setembre a l’ex vocal del CGPJ i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES), Alfons López Tena on afirma que la base electoral del catalanisme s’ha desplaçat cap al sobiranisme. A continuació podeu llegir l’entrevista:
Pregunta: Ha intervingut vostè en la preparació de la consulta a Arenys de Munt?
Resposta: He assessorat jurídicament els organitzadors i he participat en la constitució de la Comissió d’Avaluació de la consulta, l’equivalent de la Junta Electoral, que ha presidit l’ex conseller Agustí Bassols.
P: Tindrà transcendència la consulta d’Arenys?
R: Jo crec que en tindrà. Fa un parell de dies, una diputada del Partit Quebecois se sorprenia de com ha anat tot. Em deia que al Regne Unit, al Canadà o a Bèlgica, la reacció dels partidaris de la unitat davant una possible secessió era l’argumentació i el raonament (ningú no discuteix que es voti sobre aquest tema), mentre a Espanya hi ha hagut prohibicions. Aquí no s’entra en el debat ni es donen arguments. Però en una democràcia és impossible bloquejar el dret de vot de la gent. Tard o d’hora, hi haurà més consultes d’aquesta mena.
P: La resposta exagerada de l’Estat ha estat contraproduent per als seus interessos?
R: Sí. I és inevitable. No tenim cap risc que els espanyols tinguin un atac de lucidesa i facin les coses intel•ligentment. Per a ells, la independència és inconcebible. No s’ha de guanyar una votació ni s’ha de convèncer. La via de la prohibició és la tradicional espanyola. Ara bé: en una dictadura funciona, però en una democràcia no. L’actuació de l’Estat té totes les de perdre.
P: Què li va semblar la reacció de la vicepresidenta Fernández de La Vega, invocant la Constitució contra la consulta?
R: Primer, que el seu argument era fals. Las Constitució espanyola sí que reconeix el dret a l’autodeterminació, perquè incorpora la Carta de les Nacions Unides, on apareix aquest dret. I una segona cosa: si la majoria dels catalans volen la independència, com pensa impedir-ho? Per les armes? Pels tancs? De la Vega va tenir una sortida a la desesperada.
P: En una enquesta a l’Avui, el 62% dels votants considerava que Arenys era l’inici d’un procés d’emancipació. Què en pensa?
R: Jo crec que ho serà. Perquè a Arenys han tingut l’encert de trobar una escletxa (a més d’una altra, que és la futura Llei de Referèndums), i permetre que la gent voti sense que l’Estat ho pugui impedir. I poden seguir més municipis a Catalunya. Hi pot haver més consultes a Serós, Argentona, Figueres o Vic.
P: Què li ha sembla l’actitud de CiU i ERC en el procés?
R: El que s’ha posat de manifest en els últims anys és que aquest règim espanyol és per sempre, i que les aspiracions catalanes quedaran totes bloquejades. I no només Estatut: l’aeroport de Barcelona, l’espoli fiscal, la gestió de Rodalies, la connexió ferroviària amb França, les seleccions esportives, etc… Cada cop hi ha un sector més ampli del catalanisme que arriba a la conclusió que l’única sortida és la independència. Els partits que havien apostat per un nou Estatut es troben en una situació de fracàs, que quedarà consagrat amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC). Els partits estan desconcertats i no saben com posicionar-se davant d’aquest nou escenari.
P: ERC i CIU tenen interès que es produeixi que Arenys produeixi un efecte dominó? O prefereixin que després tot quedi mort?
R: Els ho hauria de preguntar a ells. El que està clar és que en això interfereixen les tàctiques de partits i les estratègies preelectorals. Però no crec que sigui important. El que compta és que son les pròpies bases les que estan empenyent en aquesta direcció. I no ens ha d’estranyar, perquè al sistema polític català, després de 30 anys de democràcia, llistes tancades i partits sense organització democràtica, s’ha produït un gran allunyament de les cúpules dels partits respecte a la societat. La distància entre l’elegit i l’elector és màxima: d’aquí ve la desafecció política i la manca de confiança. I l’encarcarament a l’hora de treure les conclusions i canviar de posició.
P: Faci’m una crítica de CiU i ERC quant a la qüestió de la independència.
R: La crítica en els dos casos és la mateixa, sense perjudici que ERC té, a més, la responsabilitat de mantenir un Govern de la Generalitat en mans del PSOE, en mans de Montilla. En termes generals: el problema és que ni CiU ni ERC no han tret les conclusions del fracàs de l’Estatut. No sabem com reaccionar. I el que queda clar és que qualsevol altra opció dins del marc constitucional és impossible: queda tancat. Per tant, el dilema és: o bé convertir-se en partits regionals, com el Partido Regionalista Cántabro, o el Partido ¡Aragonés Regionalista (que són lobbys regionals que defensen petits interessos), o bé l’opció nacional catalana, que passa només per la independència. La segona opció els fa por a tots dos partits. Es a dir: cal passa d’un catalanisme d’autogovern dins de l’Estat espanyol a un catalanisme d’independència, d’Estat propi. Però cap dels dos partits no gosa fer el pas. Encara que estan evolucionant en aquesta línia.
P: CDC acabarà sent un partit independentista?
R: Crec que sí. Però no es tracta tant de ser un partit independentista segons els estatuts o la teoria, com de que la independència passi a ser la prioritat i la idea clau d’un projecte polític. La proposta electoral ha de ser aquesta: volem un Estat propi. Cosa que, ara per ara, no fan ni CiU ni ERC. Cal passar, com diuen en castellà, “de las musas al teatro”.
P: En quin termini?
R: No es tracta de ser un partit independentista segons els estatuts o les teories. Per exemple, en el darrer congrés es va aprovar que l’objectiu de CDC era una Catalunya independent. La qüestió no és aquesta, sinó que passi aquesta idea a ser la clau i la prioritat del seu projecte polític. La proposta electoral ha de ser aquesta: volem un Estat propi. I això, ara com ara, no ho tenen ni ERC i CiU. Cal passar, el que en diuen en castellà, “de las musas al teatro”.
P: Hi ha una abstenció específicament catalanista?
R: Sí, i això es veu en les enquestes. Des de l’any 2001, hi ha un electorat a Catalunya d’unes 500.000 persones que vota en funció de la independència. Fins aquell moment, la independència no era rellevant. Però des d’aleshores ho és, i molt. Moltes d’aquestes persones van canviar el seu vot el 2003 de CiU a ERC, i després l’han canviat d’ERC a l’abstenció (no han tornat a CiU). Aquestes persones votaran a uns o altres en funció de la credibilitat d’una proposta per la independència.
P: El Reagrupament de Carretero pot captar-los?
R: No ho sé. Perquè està molt en les beceroles. I hi ha moltes dificultats per a partits nous.
P: Apostarà CiU per l’independentisme?
R: Ho té difícil perquè, segons les enquestes, més del 50% del seu electorat és independentista i més del 40% no. És un problema. Ara: l’experiència de les darreres eleccions mostra que quan CiU ha adoptat un perfil més sobiranista ha tingut millors resultats. Només cal comparar els resultats de Ramon Tremosa amb els d’Ignasi Guardans o Duran Lleida.
P: Podem dir el catalanisme està en fase de transició?
R: Sí. S’ha acabat l’antic paradigma i cal establir-ne un de nou. L’antic era el catalanisme dels darrers 150 anys: autogovern dins de l’Estat espanyol. L’evolució es veu, per exemple, en unes recents de declaracions de Jordi Pujol: deia que ell no està a favor de la independència, però que el no independentisme ho té molt difícil. És una reflexió que mai no s’havia fet abans. La primera part de la frase és la de sempre, però la segona es novetat.
P: El centre de gravetat del catalanisme es desplaça?
R: Sí. És innegable que, en els darrers anys, la manera de veure les relacions amb Espanya de les bases del catalanisme es belluga en el sentit sobiranista. Això ho ha indicat Francesc Marc Álvaro en un article molt bo. I CiU i ERC es troben que el seu electorat els interpel•la. Per exemple, en la manifestació de l’1 de Desembre del 2007 contra el caos de les infraestructures. Alguns diuen que no va produir cap efecte a les eleccions de març del 2008. Jo crec que sí: ERC, CiU i ICV van fer una campanya que no tenia res a veure amb aquella manifestació. Conseqüència: entre tots van perdre mig milió de vots. Vots que van passar a l’abstenció.
