Carlota Benet és optimista, però n’ignora la raó. Desprèn una vitalitat i una alegria que s’encomanen. També elegància i cura en el tracte. Sempre li ha agradat llegir i, de fet, una de les seves definicions de felicitat recau en la lectura. Afirma no tenir cap vici i jo la qualifico d’escriptora “nihilista feliç”. Quedem a la Laie –on millor?– per parlar de la seva primera novel·la, Veus de paper (Columna Edicions, 2023), una història ben travada i amb nivells de lectura diferents. De la nostra conversa –el temps passa volant– en queda aquesta mostra en forma d’entrevista.
Carlota, una pregunta obligada, ¿quin és el camí que fa que un dia escullis escriure una novel·la? Quin és l’agent provocador que fa que t’endinsis en el món de la literatura?
He de dir que abans ja havia escrit Papitu. El somriure sota el bigoti, un llibre que a pesar de les diferències de gènere i estil, considero a la mateixa altura que Veus de paper. Sempre he estimat la literatura i, de fet, vaig estudiar filologia catalana; així i tot, potser no era el moment, no em sabia veure escrivint un llibre. Això canvià quan em van demanar un article sobre l’Alzheimer en relació amb la malaltia del meu pare. I és que en compte d’un article vaig acabar escrivint un llibre. Per a mi va ser com sortir de l’armari i adonar-me que podia omplir un buit i realitzar allò que fins aleshores no havia pogut vertebrar, és a dir, materialitzar la voluntat d’escriure, de sentir -me escriptora per primera vegada. Va ser un moment màgic i dur alhora, atès que era conscient que no podria evitar les comparacions amb el meu pare, el temor de no ser prou bona, tot un seguit de pors que curiosament sorgeixen en el moment de saber què vols.
Has trobat a través de la literatura els teus fonaments. I ho has descobert quan era el moment i no abans.
Just. És que a mi el que m’agrada és escriure. Et podria dir que com a moment potser ha estat la revelació més important que he tingut en la meva vida: descobrir aquesta condició d’escriptora. També hi ha una relació amb el declivi del meu pare. És clar… (silenci), en realitat al meu pare li hauria encantat que em dediqués a la literatura… De fet, en una de les seves darreres obres teatrals, Com dir-ho?, hi trobem el personatge d’un professor universitari que no deixa d’insistir a una alumna seva per tal que esdevingui escriptora.
Creus que Veus de paper és una novel·la que tracta sobre les diferents maneres que hi ha de viure la realitat, de percebre-la segona la manera de ser de cadascú?
Sí, totalment, i això té molt a veure amb mi. És una cosa que m’he adonat de gran. I és que en la meva vida té molta més importància allò que imagino –i què penso– que no pas el que esdevé al meu voltant; la qual cosa, sigui dit de passada, és una veritable font de problemes: no m’adono de les coses, tinc mala memòria per les cares… I això, a mi, sempre m’ha passat… Fins i tot de petiteta, allò que m’envoltava m’importava poc o gens. És ben bé que en el meu cas la dimensió interior té una rellevància molt més gran que no la realitat externa.
Un tret que he copsat és la teva fascinació per les descripcions en la manera de vestir dels personatges.
Sí, la veritat és que jo soc una persona molt presumida. Això és així i no cal pensar-hi més. M’agrada molt la roba (riu) … El tret general en mi és que m’afecta molt l’estètica de les coses. Soc una persona una mica esteta. M’encanta l’art, Vermeer, Rembrandt, Botticelli tant com veure una habitació ben endreçada. Que tot combini, els colors, les formes, tot és part del plaer estètic que jo, per bé o per mal, sento. Em fa ser com soc. També m’agrada combinar a joc les peces de roba, que faci bonic, no cal que sigui pas de marca. Aleshores, a Veus de paper, m’interessava l’aparença, en tant que projecció que ens parla de la gent. La meva idea era crear els personatges, també des d’un punt de vista estètic. La manera com ens presentem al món explica molt de nosaltres. Diguem que era un mètode per donar relleu als personatges i, en aquest sentit, no puc deixar de pensar –tot salvant les distàncies!– en la Mercè Rodoreda, ja saps com d’obsessionada n’estava pels objectes.
És com si dibuixessis el caràcter a través de la seva manera de vestir…
És clar, jo dibuixo una carcassa segons la personalitat dels personatges.
També hi ha una fascinació per un món antic que s’esvaeix. De fet, tot i que la novel·la té lloc en temps present, sovint tinc la impressió que en llegir-la viatjo en el temps per a trobar-me amb les atmosferes que Visconti dissenyava amb tanta cura en una pel·lícula com Confidències.
És que a mi tot el món dels anys quaranta i cinquanta em fascina, efectivament vist a través del cinema. Visconti, per descomptat, però deixa’m dir que jo soc una absoluta fan d’Alfred Hitchcock. De fet, a Veus de paper menciono Vertigen. M’agraden pel·lícules –entre altres– com Laura, amb la Gene Tierney i el Dana Andrews. Estèticament, tots aquests melodrames de cine negre m’embadaleixen, la construcció, l’estructura de la pel·lícula. En realitat, jo vaig educar-me com a cinèfila gràcies al meu pare, però també gràcies a una figura que vull reivindicar com cal, perquè darrerament no se n’ha parlat gaire bé i que no és altre que el meu padrí, el Terenci Moix. Una persona, ho recalco, generosa com a poques. El Terenci, em posava milers de pel·lícules i me les comentava, igual que ho feia el meu pare, i és clar, jo sempre he viscut amb molta naturalitat aquest món. D’aquí, aleshores, la representació ambiental a la novel·la d’un univers determinat en vies d’extinció.
El narrador juga un paper, diria que cabdal en l’obra. De fet, pel que fa a la Sina, escrius: “Allà, apartada del brogit exterior, concentrada en la veu d’un narrador que la conduïa a través del seu univers particular, es va acostumar a viure aventures sense treure el nas a fora, ignorant el món real del qual desconfiava”. Carlota, tu desconfies del món real o això només passa a les novel·les? (encara que la pregunta original era si a tu tens el teu narrador particular que et guia)
Oh! (exclama) No, no, no, jo és que em vaig narrant a mi mateixa! Això no m’ho havia preguntat ningú! Jo em narro a mi mateixa a mesura que vaig fent les coses. Jo vaig narrant la meva vida d’una manera que no et pots ni imaginar! És la manera que li dono sentit a la vida. Al capdavall, a la vida, el sentit li has de donar tu. No en té cap, te l’has d’inventar. El meu pare ho deia: “tria un joc que t’agradi, i juga-hi”. I aquest és el sentit, jugar. En això jo soc molt positiva, deuen ser les substàncies del meu cervell que em fan ser optimista… En tot cas, a mi sempre m’acompanya un narrador. Un cop ha passat el cap de setmana me l’explico a mi mateixa, faig balanç, què és important, què no ho és… M’explico com serà el futur, quin serà l’avenir més immediat. Però sempre com si fos una història. I, de vegades, talment una novel·la, em faig recompte de les experiències que he tingut. Per a mi és la manera de dominar aquella vivència. És la manera que jo tinc donar un sentit a les coses. De fet, jo no m’adono que ho faig, és un procés totalment inconscient.
Precisament, la Sina creu que a la vida real les coses passen sense cap sentit, hi ha milers de successos que no duen enlloc. En canvi, a les novel·les, sobretot a les dels segles XVIII i XIX) hi ha un exercici de síntesi, només s’explica allò que aporta alguna cosa al tema que es vol desenvolupar. Llavors, i connectant amb l’anterior pregunta, tu creus que la novel·la supera la realitat? Que escriure és un mètode a fi de dominar-la?
Totalment. En què la supera? La supera en el plaer estètic de qui la llegeix. De fet, això de narrar ho estem fent tota l’estona. Quan tu treus conclusions d’uns esdeveniments estàs narrant. Un telenotícies és una narració. La història és una construcció narrativa. Des del mateix moment en què esculls que explicaràs i que no, això és editar tal com ho faria un cineasta. Qui tria què és important i què no ho és? La qüestió és que quan tu esculls, quan tu edites a partir d’una tria, estàs creant sentit. Els nostres records són una selecció de la nostra vida. Tot és una construcció fictícia, perquè passen milers de coses al món i tenim milers de records. Tot és narració i edició, perquè la realitat, en si mateixa, no és fàcil de pair. S’ha d’editar a fi de poder-la transmetre i poder-ne parlar.
La novel·la és un fragment d’aquesta realitat
Una novel·la pot estar basada en fets reals. Però que passa? Algunes coses que no són interessants cal ometre-les. I hi haurà coses que potser seran mentida…, però que ens aniran de perles per explicar un fet real. La novel·la dona la llibertat –fins i tot si es el cas que s’inspira en la realitat– de mentir a fi de suggerir la realitat millor que amb la veritat mateixa. La novel·la, igual que l’art, ens ajuda a entendre més bé els fets.
Aleshores, arribem a la pregunta del milió. La literatura canvia res?
Jo crec que sí. Que, poc o molt, ens ajuda a transcendir… La literatura ens conhorta, no tant com a evasió sinó en el sentit que la literatura t’omple d’experiències que d’altra manera no tindries. Ens permet sortir del nostre petit món, obrir-nos a altres èpoques i a altres dimensions, i això em sembla una manera única de transformar la vida –amb tota la seva càrrega de penes i treballs– en una cosa que val la pena. En definitiva, jo diria que sí, la literatura pot canviar les coses. Crec que qui llegeix té opcions de ser millor persona. I ho crec perquè la literatura té el potencial de desenvolupar la nostra empatia i, d’alguna manera, sacsejar-nos… Si tu ets capaç de posar-te en la pell d’un personatge, estàs fent un exercici d’empatia i difícilment li voldràs el mateix mal a ningú més.
Per tant, la literatura ens salva…
No sé si ens salva, però ens fa una mica millors. Salvar, salvar… Jo crec que salvar-nos ens hem de salvar nosaltres mateixos!
Veus de paper és una novel·la d’iniciació on se’ns mostra com la mort pot ser el preàmbul d’un renaixement: la mort com a preludi a una nova manera de mirar el món i, per tant, a una nova forma de vida abans no contemplada.
Sí, és molt cert. En aquesta novel·la hi ha la història d’una manipulació. Ell –el Joan– manipula a la Sina. Però la Sina, quan se n’adona, queda destrossada. Perquè ella havia imaginat la seva vida d’acord amb tot un seguit de tries en funció d’una realitat que no era tal. El món de la Sina, en tot cas, s’ensorra. Però és allò que amaguen les crisis, la possibilitat de fer un gir en la teva vida. I el que en aparença sembla una gran traïció, en darrer terme, acaba sent una possibilitat de canvi a través de la idea de perdó.
A la meitat de la novel·la (no farem cap spoiler) hi fas un gir determinant. Veus de paper passa de tenir un costat amable, fins i tot costumista, per endinsar-se en un món força més obscur. El to de la història fa un viratge (com a Vertigen, d’Alfred Hitchcock) i, de sobte, el lector es troba immers en un viatge iniciàtic de revelació i descobriment de la veritable dimensió de la realitat per part de la protagonista. Un gir que, en veritat, és tota una clau de volta pel que fa a la història.
No ha agradat pas a tothom, també se m’ha dit. Però per a mi aquest gir era important per al creixement del personatge, també pel que fa a tota la història del perdó que just ara comentàvem. Era primordial que aquest procés de reconciliació fos només possible a partir de la persona ofesa (la Sina) i que aquesta mateixa persona hagi de passar per tot un procés mental que fa que la protagonista s’endinsi per camins fantàstics. De fet, crec que en part, Veus de paper és una novel·la fantàstica. Per això encapçalo el llibre amb una cita del Pere Calders, de Cròniques de la veritat oculta. Al cap i a la fi, això és el que viu la Sina, li parlen les heroïnes dels llibres que se li manifesten i tan bon punt desapareix una de les veus, n’apareix una nova d’un altre personatge… Però, és que per a la Sina, aquesta és la seva realitat, hi ha tota una fantasmagoria en la seva història. Ella veu els personatges com si fossin una entitat real i jo no puc entrar a jutjar si això és o no és així.
Jo crec que són com al·lucinacions, perquè hi ha un moment en què ella les deixa de tenir, aquestes aparicions de personatges literaris d’obres emblemàtiques de la literatura.
Les deixa de tenir perquè el seu món, allò que les feia possible, el sortilegi que existia a la llibreria –la llibreria com un lloc encantat–, un encanteri màgic que fa possible tota una sèrie de manifestacions que la Sina viu amb naturalitat, aquesta màgia s’esvaeix. I quan l’encanteri s’acaba ja res no és el mateix. És quan alguns lectors recalquen (per sorpresa meva, he de dir) que Veus de paper és una novel·la alegre i, és clar, aquest gir no lliga amb el que ells esperaven, com si no ho acabessin d’entendre… Però que hi farem, no passa res! Al cap i a la fi, qui conclou l’obra és el lector i tu te n’has d’estar de fer cap comentari. A la part fantàstica hi has d’entrar, però també pot ser que et tiri enrere.
Aquest gir a meitat de novel·la entenc que el tenies previst des del començament
Sí, des del principi. I és que jo sabia que volia parlar del perdó. És un tema cabdal que m’interessa moltíssim. És un fonament de les nostres vides per tal de poder estar en pau amb nosaltres mateixos. Al meu voltant veig molta amargor de gent que no resol les coses quan la realitat es troba en el perdó: deixar enrere temes, tancar etapes, mirar endavant sense rancúnia, assumir veritats. Repeteixo, em sembla un tema essencial.
A la Sina, un cop descoberta, no li fa el pes la realitat. Un cop descoberta no pot estar de preguntar-se si és que “mirar-la directament [la realitat] volia dir trobar només tristesa i dolor”.
Sí, exacte. Mirem el telenotícies i que ens trobem? Tota la terrible situació de Palestina i l’any passat era la guerra d’Ucraïna. I després tenim el tema de la llengua que a mi és un tema que m’obsessiona d’allò més. També hi ha la violència domèstica amb morts gairebé cada dia. Tenim el tema dels abusos als infants, el canvi climàtic… Les dones a l’Iran, els assassinats en massa en els Estats Units, tot plegat és espantós!
Per tant, millor viure en el món de la Sina on estàs a recer de la vella llibreria…
No! Perquè jo crec que tots podem fer una mica de bé en el nostre entorn immediat. Tot comença per una cosa tan senzilla com fer la vida millor a una persona qualsevol. Una cosa tan fàcil com ser amable amb la gent amb qui interactues. Si hi ha un familiar malalt, anar-lo a visitar. Si tens un fill, mirar de no perdre la paciència… I si tens un amic o una amiga que té un problema, saber-lo escoltar.
Ara m’has tocat la fibra, la gent no escolta… Què ens passa, és que tots vivim en el nostre món?
És veritat. És com una batalla, ara t’explicaré el que em passa! Parlar és catàrtic, fa un bé enorme. Potser no sempre tindràs l’ànim, però el dia que pots i que tens força per donar una mica de la teva oïda ho has de fer. És un imperatiu. I aquesta és una raó prou important per no perdre el batec de la realitat.
Ignoro si és així, però per aquesta raó t’ho pregunto: Veus de paper és un avís implícit per tal que les dones no s’amaguin darrere d’una figura masculina? Per tal que no tinguin por de ser elles mateixes? Ara penso en la conversa amb la Nora –de Casa de nines, d’Henrik Ibsen–, una de les veus de paper que al llarg del llibre se li manifesten a la Sina: “No et pesa continuar estant darrere el gran home sense saber quins són els teus desitjos reals?
Jo llegeixo aquesta frase i penso, no estàs cansada d’anar darrere del gran home? Les dones molt sovint hem anat darrere els homes (em cauen molt bé els homes i no penso que individualment tingueu la culpa de res). A més a més, en el meu cas s’afegeix el fet d’haver sigut la filla d’un senyor que ha tingut molta presència (jo li he viscut totes les seves lluites, pobre, i ell no es va veure mai ni gran ni res, ni tan sols en vida va ser el gran Josep Maria Benet i Jornet). Però, és clar, tu ets sempre la filla d’en Benet i Jornet i això xuclà molta energia… Així és que amb la frase d’Ibsen em vaig quedar ben parada, perquè era com si m’ho estigués dient a mi mateixa… I més quan esculls una carrera similar. De fet, a casa ja n’hi havia un d’escriptor, no n’hi calia dos i potser per això em va costar reconèixer que volia ser escriptora. I que consti que el pare em venerava, però encara que no ho vulguis pensava que d’escriptor ja n’hi havia un. Potser m’ho feia una mica jo mateixa…
Ja per acabar, les Veus de paper són totes heroïnes de contes i novel·les. Però jo, el que vull preguntar-te és si la Carlota Benet també es troba –i sent– les seves veus de paper particulars.
Totalment (riu a cor que vols), sempre he tingut converses amb els meus personatges predilectes. Sempre, sempre… Amb els autors també. Per a la novel·la no m’anava pas tan bé, però jo, amb els autors, hi parlo constantment. Aquestes veus de paper hi són, converses de debò que m’inspiren confiança!
