Començarem amb un apunt positiu: si fa deu anys algú ens hagués dit que l'independentisme estaria a poc de tocar fons a data d'avui, però mantenint aquesta base d'un 48% de suports, de ben segur que tots haguéssim signat. No obstant això, avui costa de ser mitjanament optimista perquè no gaudim d'aquesta perspectiva. La conclusió de la gran jornada que tothom s'esperava, és que no n'hi ha hagut per tant, i les forces a banda i banda s'han vist molt justetes: l'independentisme, donant pals de cec i de manera disgregada, no ha pogut impedir un Consell de Ministres (era 'objectiu?) que s'ha celebrat amb tota la tranquil·litat que els ha donat un cordó policial de 9.000 policies envoltant la Llotja de Mar. Espanya s'ha passejat per la seva colònia, sí, però el fracàs és evident també quan hom es fixa en el desplegament policial.
Fent un balanç ràpid, pocs incidents i aïllats. Els francesos devien riure's si arribaven a sintonitzar el programa d'Ana Rosa Quintana o La Sexta. La “violència” ha brillat per la seva absència. Els catalans som tant cívics que els contenidors que els encaputxats llençaven a terra, eres recol·locats per la resta de la gent després. Les poques batusses entre manifestants i policia han estat amb grups molt reduïts de persones que, sobretot, eren adolescents amb ganes de gresca. L'únic incident mínimament destacable (i que ja s'han encarregat de destacar per sobre de tot televisions espanyoles i partits unionistes), ha estat el ja cèlebre cop de puny a un 'periodista' d'Intereconomía, ben conegut per tothom com el 'montapollos'. No es descarta que es tracti d'un muntatge, doncs. Més enllà d'aquest incident, i malgrat les ganes d'Inés Arrimadas i Albert Rivera, que han valorat la jornada al migdia en una compareixença, no hi ha hagut res que justifiqui el seu anunci de querella contra Torra.
La lectura política del que ha passat avui és més desencisadora: l'independentisme no ha complert les expectatives, i la divisió ha estat clara: ANC ha convocat una marxa lenta de cotxes per la seva banda que ha punxat. Òmnium ha muntat un Consell de Ministres alternatiu que, potser ha estat l'acte més secundat (amb la presència oficial dels partits), però que tampoc ha donat per tirar gaires coets, i les mobilitzacions dels CDR ha comportat un munt de talls a les carreteres que s'han anat desfent amb facilitat quan ha aparegut la Policia. La tensió, doncs, s'ha anat mantenint de manera intermitent sobretot a Barcelona, que ha estat l'epicentre de tot. Això ens porta a la necessitat de constatar diverses coses: ens trobem sense lideratge, i això es nota. ANC i Òmnium han convocat per separat, i el resultat no ha estat positiu. No tenim prou força per imposar el nostre propi estat sobre el ja existent, i ens cal ser més. Una vegada més, el debat estètic ens ha perdut, però cal una reflexió sobretot estratègica i començar a posar la mirada en el judici que vindrà ara. A la tarda, ja sense els ministres espanyols, els carrers han tornat a ser nostres i prop de 60.000 persones s'han manifestat pels carrers de la ciutat comtal, amb la qual cosa s'ha maquillat el resultat.
A Espanya no li cal fer massa cosa, ells tenen la paella pel mànec perquè tenen l'avantatge que els dóna ser més, més grans, i controlar un Estat. Pedro Sánchez ha arribat amb un somriure de bat a bat a la Llotja de Mar caminant, després d'esmorzar amb Ada Colau que li ha tret algun compromís social. A Moncloa li ha bastat amb dir després, en la compareixença de Isabel Celáa (la ministra portaveu) i la catalana Meritxell Batet (d'afers Territorials) amb anunciar una pujada del Salari Mínim Interprofessional fins els 900€, una criminalització de la violència masclista, i dir que seguirà treballant per la reparació de la dignitat del president Companys. Celáa ha dit que la visita dels Consell de Ministres no era pas una provocació, sinó una mostra d'afecte i un gest. Un gest com el que ha anunciat de canviar de manera absolutament unilateral la denominació de l'Aeroport d'El Prat per Aeroport Josep Tarradellas. Una imposició humiliant en tota regla, que a més pretén imposar una visió preponderant del règim del 78 associant Tarradellas a la transició i a Adolfo Suárez, personatge que dóna nom a l'aeroport de Madrid. Els lacais del socialisme ho han aplaudit i, els independentistes, que el que reclamaven era la gestió, no un canvi de nom, s'han hagut de tornar a empassar l'orgull.
Cal, de manera urgent, començar a canalitzar la ràbia que tot això ens suposa per poder-ho transformar en energia positiva que ens ajudi a sumar i a construir. Altrament, barallant-nos entre nosaltres a les xarxes i anant cadascú a la seva, no ens en sortirem mai, i a l'Estat ja fa temps que no l'espantem.
