En una ocasió, mentre escoltava els sacerdots d’un temple egipci que explicaven multitud d’històries sobre els seus déus, Hecateu de Milet es va deixar portar per la gelosia i la vanitat. Enfarfegat davant de tanta ostentació, no va voler ser menys i va assegurar que ell també tenia un origen diví. Una mica incrèduls, els egipcis li van preguntar a quantes generacions es remuntava el suposat déu que havia donat origen a la seva nissaga, i, satisfet d’haver despertat l’atenció dels seus interlocutors, Hecateu va reconstruir les setze generacions d’avantpassats que el separaven del seu antecessor sobrenatural. De manera sorprenent, però, lluny de mostrar-se impressionats, els sacerdots van deixar escapar un somriure de superioritat. I, tot seguit, li van explicar amablement que allò era del tot impossible, ja que tothom sabia que els déus havien creat els humans molt abans. Una mica ofès, Hecateu els va preguntar com podien estar-ne tan segurs, i els sacerdots li van mostrar les 345 estàtues que representaven un membre de cadascuna de les generacions que els separaven del seu celestial avantpassat.
Sens dubte, les setze generacions de grecs van semblar del tot ridícules davant d’aquella demostració de patrimoni genètic. Hecateu va marxar amb la cua entre les cames, i en les seves Genealogiai va escriure que “les històries dels grecs em semblen ridícules”. Després d’aquesta deliciosa anècdota, potser no ens hauria de sorprendre que Hecateu sigui considerat un dels exponents més decisius de l’escepticisme.
El cert és que, probablement, l’escepticisme ens pot estalviar molts errors. I, tal vegada, aquesta és l’estratègia més adequada, si preferim adoptar una actitud conservadora tendent a maximitzar la nostra seguretat. Per contra, si considerem que la nostra situació actual és clarament contraproduent per als nostres interessos i atempta contra els nostres drets, potser és millor intentar canviar la realitat. Fins i tot, en el cas que no estiguem segurs de quins seran els resultats dels nostres esforços. I, en aquestes circumstàncies, convé desplegar, de la forma més convincent possible, l’ampli ventall dels nostres arguments i actuar amb tot el nostre coratge. Així, doncs, almenys de tant en tant, cadascun de nosaltres ha d’assumir alguna responsabilitat perquè, tal com afirma Karl Popper, “els nostres somnis i els nostres desitjos canvien el món”.
Publicat al setmanari El Temps
