Ja no cal esmerçar-se a discutir el valor que tenen les consultes sobre la independència. És tan cert que són valuoses i insòlites com que tothom és conscient que això ha estat una experiència de primer nivell però en cap cas oficial, ni reconeguda, ni vinculant. Ara cal mirar endavant.
Pel meu gust ja faria dècades que seríem un estat independent dins la UE però també penso que la independència no és per demà però si per demà passat o l’altre, perquè és evident que el sofregit ja està gairebé a punt i cal anar preparant l’arrós. I això ho sap tothom. Des del maulet amb arracada i “rastes” fins al propietari del Porshe Cayenne que un dia vaig veure passat amb el CAT a la matrícula tapant la “e” d’Espanya. Aquesta és la conclusió més gràfica que se m’acut després de valorar l’onada de consultes des d’Arenys de Munt fins a Barcelona. M’hi jugaria alguna cosa que, amb la boca petita si ho volen, fins i tot allò que en diuen els del rotllo més del rotllo reconeixen que la independència no és per declarar demà dissabte 16 d’abril de 2011.
En les onze cites electorals oficials celebrades a Catalunya la dècada passada, entre eleccions municipals i als parlaments català, europeu i espanyol, juntament amb els referèndums de la Constitució Europea i l’Estatut, la participació mitjana s’ha situat en el 55% sobre un cens mitjà de 5.330.000 electors. Així doncs l’univers final sobre el que podem fer certes projeccions sobre les consultes en relació a votacions oficials és de poc més de 2.930.000. Els “sí” de les consultes s’han enfilat als 813.000 i això representaria un 28% consolidat d’aquests gairebé tres milions d’electors als quals em referia que solen ser la mitjana dels que participen en cites oficials. Sé que només es tracta d’una aproximació, però per situar-se pot resultar prou vàlida per saber quin és el coixí inicial.
Algú dirà, que així doncs, el sí no guanyaria. Bé, en primer lloc és molt suposar que tota la resta de percentatge seria tot pel “No” i, en segon lloc, la celebració d’un referèndum vinculant des de l’oficialitat institucional i l’observació internacional dóna la seguretat jurídica i física a molts ciutadans que, entenent que la independència és el futur, no l’aconseguiran votant en les consultes populars. Cal tenir en compte també una campanya de propaganda electoral amb la majoria de partits de l’arc parlamentari català fent campanya pel “Sí”. CDC, ERC, SI no poden fer cap altra cosa que campanya pel “Sí”, d’ICV i UDC em podem dir que es mourien entre el vot en blanc o segons com evolucionin ambdues formacions fins i tot pel “Sí”, i a la banda del “No” PSC, PP i C’s. En tot cas els partits pro “Sí” davant la tessitura d’un referèndum oficial superen àmpliament als pro ”No”.
Aquesta setmana, a més, hem sabut els resultats del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura sobre la independència de Catalunya que amb una mostra de més de 5.000 persones, molt més gran que les habituals dels diaris que volten el miler, situa el “Sí” en el 34%, el “No” en el 30%, mentre que un altre 9% opta l’abstenció i un 23% no sap o no respon. Per tant, a dia d’avui tenen més feina a fer campanya els del “No” que no pas dels del “Sí”. D’aquí que la batalla sigui frenar un referèndum per part d’uns i celebrar-lo per part d’uns altres. Per això només queda repetir: democràcia, democràcia i més democràcia. La gran victòria és aquesta i és això el que ha d’ajudar a entendre la vàlua de les consultes populars realitzades durant el darrer any i mig.
Alçant al periscopi s’observa com la societat benestant però discreta, que abans entenia que el mal de Catalunya no volia soroll i que el nacionalisme simbòlic ja era suficient, ara es passeja desacomplexada pels ambients sobiranistes. Parlo de cotxes molt cars amb simbologia independentista, de finques de luxe on hi regna l’estelada. No m’ho invento. Parlo de professionals liberals molt influents i d’empresaris globalitzats que tenen clar allò de “amb el pa no s’hi juga”. Ara, finalment, molts se n’adonen que la rauxa és intentar fer el cub de Rubik espanyol i el seny abandonar-lo en un calaix. Si els revelés els cognoms de la persona de l’alta societat barcelonina, fill d’un empresari i dirigent que va ser molt cèlebre, que està per la qüestió de la sobirania els asseguro que als “Círculos”, el d’Economia i a l’Ecuestre, molts es voldrien fondre. I no parlo d’Artur Carulla, a qui ja em vaig referir fa unes setmanes. Per reblar el canvi d’escenari escoltava l’altre dia a la ràdio com un tertulià explicava que Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP i un dels responsables visibles de la primera consulta d’Arenys de Munt, és fill de la immigració espanyola i fins als 20 anys no va parlar català. Exemples com aquest, o el de l’admirat Justo Molinero que també vol la independència, són una mostra fefaent de cap on s’inclina la balança. Insisteixo, si algú té feina a cabassos aquests són els del “No”.
Paradoxalment el que pot provocar que tot se’n vagi en orris pot ser la voluntat del Govern d’aconseguir un pacte fiscal i fer una consulta sobre aquest tema. Perquè si el president Artur Mas se n’arribés a sortir, acomiadeu-vos tots de la independència i de cap referèndum més enllà. Em fa l’efecte que aleshores es tornaria al conformisme habitual del gruix principal de la població. Em refereixo al català emprenyat però no convençut sobre la viabilitat de la independència que finalment és el determinant a l’hora de decidir si es vol un estat propi o no. La gran trampa del pacte fiscal és aquesta. És un tret al peu per a tots aquells que desitgen la plena llibertat del nostre país. Ep, i potser la idea de CiU és recaptar tots els impostos que, de fet, és tenir tot el poder per dir a Espanya: “I ara me’n vaig”. Però digueu-me perspicaç, que em sembla que la cosa no va per aquí sinó més aviat pel “bé, ara que hem solucionat això de les peles ja no cal fotre més merder”.
Que el Govern s’hagi centrat a reduir despeses i procurar sanejar els comptes públics era de calaix que calia fer-ho per garantir el futur, però serà decebedor si aviat el president Mas no traça una ruta clara i explícita per preparar el país vers la preestatalitat. Amb la Llei de Declaració d’Independència tenia una oportunitat d’or per acceptar que el Parlament en debatís el procés i veure, més endavant, si la majoria de partits compartien postures sobre la manera de proposar als catalans que decideixin lliurament el seu futur. Però posats a girar l’esquena, el president fins i tot es va absentar del debat. Un gest massa gratuït.
Ara, més que mai, el sofregit és a punt. Afegim-hi l’arrós, vigilem activament la cassola perquè és qüestió d’ajustar bé el temps per tal que no es passi i seiem a la taula de les nacions lliures. Ah, perquè ens dóna la gana.
