Quant al topònim, la Catalunya del meu títol pot ser bescanviada sense escrúpols per qualsevol altre territori -urbs, regió, país, nació- sotmès a la més estricta dictadura de la classe financera; m’hi fa pensar el darrer informe de l’FMI on, obertament i amb tot detall s’aconsella, entre altres mesures, retallar en el conjunt de l’Estat espanyol un 10 % els salaris en dos anys. A més, continua l’infame document, es posa en consideració un nou augment de l’IVA que afectaria els productes gravats amb el tipus reduït -cosa que repercutiria directament en el preu dels llibres- i, per afegir-hi llenya al foc, s’hi demana “flexibilitat en la consolidació fiscal si el creixement no és l’esperat”. Comptat i debatut, el mateix xarop de bastó que s’aplica pertot si fa o no fa i que fa que viure i morir sense dignitat a Catalunya sigui, a hores d’ara, cada cop més fàcil.
I és que l’FMI no reposa en el seu afany reformador malgrat tractar-se de la institució que ha generat la recessió econòmica més gran d’ençà el crac de la borsa de Nova York, l’any 1929; les desviacions dels seus analistes estan marcant tota una època (van passar de preveure per a l’Estat espanyol un creixement del 1,5 % per al 2012 a rebaixar-lo, en negatiu, fins al -1,7 %). Tot plegat per no parlar del seu nefast paper en la imposició de les polítiques d’austeritat a les economies asiàtiques durant la crisi de la dècada dels 90 (les mateixes que ara ens sacsegen) i dels “greus errors” (reconeguts recentment pel mateix Fons) en la seva interpretació de la crisi grega. De fet, no només van mantenir els objectius de dèficit, sinó que els objectius fiscals van empitjorar tot i tenir clar que les previsions no s’ajustaven a la realitat.
Però tornant a les recomanacions apuntades abans (que, cal no oblidar, s’han d’aplicar també a Catalunya) el més lamentable té a veure amb la pregunta formulada als déus pel cap de la missió de l’FMI a l’Estat espanyol, un expert que respon al nom de Jeff Daniels, qui no envermelleix ni poc ni massa en qüestionar-se, retòricament: “la gran pregunta no és quan començarà a créixer l’economia, sinó quan començarà a créixer prou per crear llocs de treball”. És a dir: les recomanacions es fonamenten en la més estricta ignorància.
Dit això, podria continuar amb l’historial de desastres responsabilitat directa de l’FMI -com el cas de l’Argentina i el problema de la convertibilitat- que en cap cas responen a l’atzar, ans a la rigorosa voluntat de privatització absoluta de qualsevol esfera de la vida pública. No. Per contra, tal vegada cal fer una mica de “demagògia”, tot recordant que Christine Lagarde, la directora gerent d’aquesta institució, cobra un salari declarat de 380.939 euros lliures d’impostos o gravàmens personals, això sí, ben emparada en la Convenció de Viena per a les relacions diplomàtiques (articles 34 i 38).
Pitjor encara, però, és el flirteig amb la justícia dels darrers tres directors generals del fons: Rodrigo Rato (imputat pel cas Bankia), Dominique Strauss-Kahn (dimissionari del càrrec el maig de 2011 a causa del presumpte abús a una cambrera) i la mateixa Lagarde, en el seu moment interrogada pels jutges instructors del Tribunal de Justícia de la República per un cas de possible malversació de fons -el cas Tapie- quan ocupava la cartera de Finances amb Nicolas Sarkozy; rebent, en darrer terme, la consideració de “testimoni assistida”, condició que impedeix que sigui investigada, però que no la desvincula d’investigacions futures sobre l’afer.
Tot plegat amanit amb declaracions sucoses a l’estil: “els grecs farien bé en ajudar-se mútuament i col·lectiva pagant els seus impostos.” (Lagarde) o bé: “Si tinc un missatge per a Grècia, és una crida a l’oposició política grega a fi de donar suport al partit que actualment està en el poder a fi de crear un “esperit” d’unitat nacional.” (Lagarde). Les cometes són meves, i crec que està de més comentar la buidor de sengles declaracions en boca seva.
Ja he dit abans que la Catalunya del títol es pot canviar per qualsevol altre topònim, igual que hom entén que Grècia som nosaltres pel que fa a la nul·la consideració que té la diplomàcia respecte a les classes populars; les classes dirigents, ja siguin aquestes polítiques o econòmiques, viuen en la seva particular bombolla i la distància que hi ha entre l’elit i la classe mitjana (en procés de descomposició) ha esdevingut insalvable, tal és l’abisme que ens separa.
Així doncs, el present article manifesta, informe rere informe de l’FMI, que viure i morir sense dignitat a Catalunya és una realitat cada vegada més tangible; l’anècdota de l’amic que s’està plantejant anar-se’n a viure sota el pont de Vallcarca o bé llevar-se la vida, tot a causa de la situació desesperada en què es troba -com milions d’éssers humans avui- necessitava una certa contextualització. I és que si ens hem d’independitzar, no només ho hem de fer de l’Estat que avui subjuga el nostre anhel de llibertat.
