Entre Bosch i Amorós?

La militància d’ERC a Barcelona està d’enhorabona. El proper divendres 11 de juliol està convocada a les urnes per triar entre dos excel·lents candidats a l’alcaldia de Barcelona: Alfred Bosch i Oriol Amorós. Afortunadament, el procés de primàries s’està desenvolupant (cosa estranya en aquestes latituds) en un to distès, cordial i constructiu, molt allunyat de les punyalades i tupinades que s’han vist en altres processos similars, com per exemple el del PSC.
A més, els dos candidats s’han compromès –guanyi qui guanyi- a comptar amb l’adversari per tal d’elaborar la llista electoral definitiva que competirà per ser la majoritària a Barcelona el maig del 2015. Una llista que fins i tot podria incloure al fins ara regidor republicà Jordi Portabella, voluntàriament retirat d’aquesta cursa, potser tancant-la o com a suplent.
Tant Amorós com Bosch tenen qualitats i capacitats suficients per esdevenir el proper alcalde de Barcelona. Les seves trajectòries personals i polítiques els avalen àmpliament.
Oriol Amorós és un professional de la política de gran vàlua i llarga trajectòria, que porta més de vint anys de militància al partit. El 2003 va escollit diputat al Parlament de Catalunya, càrrec que ha seguit desenvolupant ininterrompudament fins avui mateix. Entremig ha estat el president de la Federació de Barcelona d’Esquerra (2004-2011) i, a partir del 2006, va esdevenir Secretari per a la Immigració del segon govern tripartit fins el novembre de 2010. Una anècdota que es recorda del seu pas com a responsable d’immigració de la Generalitat va ser la comparació que va fer del Papa de Roma amb l’imam integrista de Lleida.
Ara Amorós ha decidit fer un salt a l’Ajuntament de Barcelona en uns moments en que totes les enquestes preveuen un gran èxit del partit republicà en les eleccions municipals del 2015. En aquest aspecte, la seva incansable trajectòria institucional és molt semblant a la del seu mentor, Jordi Portabella, que després de ser diputat al Parlament entre el 1992 i el 1999, va esdevenir regidor de referència a l’Ajuntament de Barcelona, lloc que encara mantindrà fins a les eleccions locals del proper any: vint-i-tres anys totals de servei continuat al país i a la ciutat.
Alfred Bosch, en canvi, té un perfil personal i polític completament diferent. Professor i escriptor llorejat amb multitud de premis de narrativa i assaig, i que ha llegat obres tan notables com L’atles furtiu o Les set aromes del món, va decidir fer el pas a la política activa des de la societat civil. Així, com a responsable de la plataforma Barcelona Decideix, va assolir un gran èxit organitzatiu i de participació en la consulta popular sobre la independència celebrada el 10 d’abril del 2011. Esperonat per multitud de gent que li valoraven no solament el seu patriotisme insubornable sinó el tarannà dialogant i la capacitat de lideratge i d’arribar a grans acords dins el sempre convuls món de l’independentisme, va acceptar d’encapçalar la coalició d’ERC, RCat i Catalunya Sí a les eleccions espanyoles d’aquell mateix any. El balanç de la seva acció política ha Madrid ha estat molt positiu, demostrant que els militants d’ERC no es va equivocar amb l’elecció -recordem que en Bosch també es va sotmetre llavors a un procés de primàries- d’algú que, com el mateix Oriol Junqueras, és “un professor que fa de polític”.
Per tant, vist que els currículums d’ambdós candidats és impecable, els militants, amics i simpatitzants amb dret a vot potser hauran de valorar les propostes programàtiques. Així, Amorós aposta per un “nou maragallisme” (que esperem que no contempli maragallades absurdes com el Fòrum) i per guanyar la 5a façana de Barcelona, la dels terrats, per a que pugui ser admirada pels veïns i els turistes que passen amb avió. Bosch en contrast, entre d’altres projectes, aposta per un pla de reindustrialització a partir d’un cinturó industrial verd i descentralitzar la gestió municipal donant més poder als districtes. Els dos alcaldables tanmateix es comprometen en aprofundir la cohesió social de la ciutat, i en garantir que el Cap i Casal destaqui com a capital de la futura República Catalana.
Un altre aspecte que els electors hauran de tenir en compte és la singularitat de les properes eleccions municipals. Si es fa la consulta del 9-N, seran les votacions que ratificaran el resultat d’aquesta. I si no es pot fer, probablement seran les autèntiques eleccions plebiscitàries que poden donar la llibertat al nostre poble. Per tant, el paper d’ERC serà fonamental en aquest escenari en el qual s’enfrontaran electoralment les forces espanyolistes (PP, PSC i C’s), amb una CiU desgastada, dubitativa i a la baixa, i un conglomerat de forces d’extrema esquerra i antisistema que si ve accepten el dret a decidir no tenen com a prioritat exercir-lo.
Per això és tan decisiu el paper de l’Esquerra nacional, la patriòtica, republicana i no dogmàtica, en aquests comicis. L’únic partit que pot garantir un veritable gir d’esquerres majoritari a Barcelona, al mateix temps que vertebra l’eix sobiranista inclusivament i sense fissures. I a ningú se li escapa que part d’aquest èxit passarà per a que el candidat que el partit presenti sigui àmpliament conegut per a una part substancial de l’electorat, i no només els addictes al Canal Parlament. A més, també els ciutadans l’han de percebre més que com a candidat, com a un possible alcalde. Que amb el seu tarannà i imatge pública sigui garantia de renovació democràtica, és a dir, una cara nova ben allunyada de la grisor i basarda de la partitocràcia tradicional que massa sovint ha empudegat la vida política catalana.
De l’opció que els militants, amics i simpatitzants d’ERC escullin el dia 11 de juliol probablement no només determini el futur de la seva formació, sinó també el de Barcelona i el de tot Catalunya. La responsabilitat és gran; els candidats, els millors; les urnes, prestes. De ben segur que el que decideixi la bona gent d’Esquerra serà el que més convingui al partit, a la capital i a la nació.
PS. Si em permeteu, voldria concloure recomanant-vos una lectura estival per aquest juliol: Heretaràs la Rambla, d’Alfred Bosch.