Entesa necessària a Madrid

Espanya pot viure un canvi de rumb sense precedents si les enquestes del CIS es compleixen i la majoria del Partit Popular és la més voluminosa de tota la democràcia. Un canvi sense precedents perquè, els conservadors, tindran el carta blanca per poder fer i desfer al Congrés dels Diputats i, també, perquè podran tenir un poder estructural a considerar davant del govern de la Generalitat, convergent, que haurà de comptar amb ells, sí o sí, per segons quines coses.
 
Econòmicament, les propostes de Rajoy tampoc semblen convèncer a la gent i, de fet, el mateix líder, no és pas el més ben valorat pels ciutadans. Per tant, la llum del final del túnel no es veu, però si que és cert que el socialisme espanyol ha arribat a un punt d’esgotament tant important que, ara per ara, a les Espanyes es veu tot de color blau. Diferent és Catalunya, com sempre, on el sistema bipartidista per sort no funciona i CiU continua sent la tercera força en discòrdia. Els convergents, però, tindran poc marge de maniobra en el Congrés si es compleixen els pronòstics del CIS i la capacitat de marcar l’agenda, que sempre ha donat arguments pel programa nacionalista a Madrid, serà ben poca. Caldrà buscar nous arguments per convèncer el botiguer. Més malament sembla que ho pot tenir el PNB, que perdria el grup propi.
 
Em queda per veure què pot passar amb ERC, liderada ara pel “clan dels historiadors” com he llegit a les cròniques dels periodistes més lletraferits. Sembla que bona part del sector de la cultura i l’art català ha donat suport al projecte renovador d’Alfred Bosch, un projecte que torna a versar sobre la transversalitat del projecte independentista i deixa de banda l’escletxa esquerra-dreta que encarnava més el tàndem Puigcercós-Ridao. De ben segur que, amb la perspectiva del temps, el tàndem Bosch-Tardà serà més corcó que no pas l’anterior, sobretot si mantenen l’idea de plantejar el debat de l’independència per sobre de tot. Ara bé, si que crec que amb un PP envalentonat com hi haurà i un PSOE ridiculitzat fins a la màxim expressió –segons el CIS, també– dos dels partits més representatius del catalanisme polític (CiU i ERC) i que, sobretot, no han de fer acte de vassallatge davant dels seus germans espanyols han d’acostar més posicions que mai. Ens hi va la supervivència de la nació catalana.