Vist que amb això del finançament al govern de ZP li ha agafat pressa, estaria bé que abans d’endur-nos un altre ensurt féssim una mica de memòria sobre el nostre interlocutor. Un cop fet el balanç de la feina feta del Govern d’Entesa i la que no hem pogut fer per l’ofec financer, és hora d’analitzar el tracte rebut des de Madrid. Un tracte que fins a data d’avui ha estat marcat per l’hostilitat manifesta del PSOE amb la Generalitat de Catalunya. En especial en allò que es refereix al desplegament del nou Estatut.
Perquè això ha estat el pa de cada dia del Govern de la Generalitat durant els darrers dos anys, un constant posar pals a les rodes per part del govern de l’Estat. I un repàs dels obstacles amb els que ens han obsequiat des de Madrid és del tot necessari per entendre el perquè i el com de l’actualització de l’acord d’Entesa produïda fa poques setmanes.
Pel que fa a la concreció i calendarització del traspàs de competències, el Títol IV de l’Estatut establia un nou marc de competències exclusives i compartides que obliguen a la concreció d’un conjunt de transferències de l’Estat cap a la Generalitat. La realitat és que aquesta concreció avança a un ritme molt lent i molt per sota de les prerrogatives estatutàries. Molts traspassos claus a l’hora d’esgrimir l’ambició del text estan estancats, dormint el son dels justos. En canvi, les invasions competencials han estat una constant d’aquests darrers temps. El Govern de l’Estat continua mantenint determinades regulacions que redueixen la capacitat de legítima elaboració i execució de polítiques pròpies en matèries de competència exclusiva.
Durant aquest temps ha continuat la tendència a mantenir polítiques públiques que suposen una invasió competencial que resta recursos a una política sectorial més intensa per part de la Generalitat de Catalunya i son un element de descoordinació estratègica. Una situació que s’ha vist agreujada per l’escanyament pressupostari i, en alguns casos, l’absència de finançament associat a l’aplicació de la normativa estatal.
Exemples d’aquest escanyament financer han estat la congelació pressupostària de les subvencions per a la realització de programes socials, l’incompliment de les aportacions econòmiques que fixen els estatuts dels consorcis que l’Estat n’és part, la congelació del fons interterritorials de suport a l’acollida i integració d’immigrants, l’escàs finançament de la Llei de Dependència, la incapacitat per gestionar la recaptació de l’Estat per mitjà de les aportacions amb finalitats socials en la declaració de l’IRPF, la Llei d’accés electrònic als serveis públics sense recursos per desenvolupar una administració de primera,…
En relació a la famosa aplicació de la disposició addicional tercera del nou Estatut, el més calent és a l’aigüera. Malgrat que el Govern de Catalunya ha confeccionat el Pla Catalunya -que ha de ser el full de ruta de les inversions de l’Estat durant els propers anys- i ha acordat amb l’Estat una metodologia de càlcul per a l’aplicació de la disposició addicional tercera, encara no s’ha posat fil a l’agulla des de Madrid. I tot i que des de novembre es disposa de la liquidació per aplicar la disposició addicional tercera per a l’any 2008, encara no s’ha reunit la comissió bilateral que ha de concretar la despesa.
El pes de la Generalitat a l’Estat tampoc ha millorat durant aquest temps. L’article 182 del nou Estatut estableix que la Generalitat designarà o participarà en processos per a designar membres de diferents òrgans estatals. Malgrat això, encara és hora que es desencalli aquesta negociació i que s’avanci en la definició dels organismes concrets a participar, a més dels mencionats explícitament en l’Estatut, i en la designació d’aquests representats.
Capítol a part mereix el tractament de la situació de la llengua catalana per part del PSOE. Durant els darrers temps hem pogut observar la manca de reconeixement del català, tant a l’Estat espanyol com a la Unió Europea. Si bé a l’Estat espanyol és una situació que ha esdevingut habitual, és especialment greu el cas de la manca de suport del Govern espanyol en l’oficialitat del català a la Unió Europea.
Totes aquestes accions són patrimoni del govern del PSOE, un govern de l’Estat que massa sovint ha jugat contra Catalunya i contra el Govern d’Entesa. Un PSOE que preveia després de les darreres eleccions un govern de CiU amb qui poder acordar un model de finançament de sostre baix. Per això, Esquerra ha inclòs en la revisió de l’acord d’Entesa que no s’acceptarà cap model de finançament que no respecti el que estableix el nou Estatut, tot garantint que aquesta posició es mantindrà al Consejo de Política Fiscal i Financiera i a la Comissió Mixta Estat-Generalitat.
Alguns opinadors diuen que, fruit de la manca de suports polítics que Zapatero té avui a conseqüència dels resultats de les eleccions basques i gallegues, està canviant l’actitud del PSOE cap a Catalunya. I que bona mostra d’això és la substitució del Ministre Solbes per la més dialogant Salgado, o la creació d’un Ministeri perquè Manuel Chaves faci de pont permanent amb les Comunitats Autònomes. Jo més aviat discrepo. Crec que Zapatero torna a l’anestèsia del “talante” i les bones paraules per intentar recuperar els suports perduts, però sense cap intenció de complir la paraula donada. Més aviat crec que espera donar-nos l’última estocada amb una proposta de finançament que millori una mica el model però que no aporti més recursos. Tant de bo m’equivoqui.
