No poden consentir que un equip que representa una “regió” separatista, sigui el líder de la lliga espanyola de futbol. No poden permetre que una terra que es fa dir nació tengui un club que bati el rècord del que han pogut fer tots els clubs espanyols des que va començar a haver-hi futbol. No poden admetre que existeixi un club de futbol que dugui avantatge al Madrid i que tengui un president que declari que vol que la seva terra s’independitzi d’Espanya. Se senten vexats i humiliats perquè no consideren que el Barça sigui un club espanyol. Ells són els que ens aboquen cap a la independència.
Per això l’única defensa o justificació que usen és que perquè el Barça ocupi el primer lloc és que s’ha d’haver fet trampa, els àrbitres han d’haver ajudat el Barça i enfonsat el Reial Madrid. Si no s’haguessin fetes tantes injustícies, el Madrid seria el líder d’aquesta i de totes les lligues que han existit i les que encara han d’existir. Tota aquesta tropa, com diria Aznar o qui sigui, que omplen planes de diaris madrilenys o fan el cuc de l’orella malalt per les ràdios i televisions espanyolistes, amb cara de pomes agres i amb veu de persona estafada, em recorden el pensament que es desprenia dels llibres de “Formación del Espíritu Nacional”, que em feien memoritzar, i que tenien un discurs ben semblant a l’actual, però en el camp de la política. Que ningú dubti que tota aquesta discussió és completament política. Aquest és un paràgraf d’una de les lliçons que es pretenia que aprenguessin tots els habitants que tenien uns 15 anys, els anys 50 del segle passat, del lloc que anomenaven Espanya: “El conseguir que cada catalán tuviera su propia casa y su huertecillo familiar, o el soñar con que todo vasco pudiera contemplar el fragante verdor de sus montes amados, era la máxima ambición de los nacionalismos vasco y catalán. He aquí la fuerza del nacionalismo romántico. Y por esos ideales, los pueblos catalán y vasco fueron capaces de arrancar un Estatuto que les desintegraba de la gran empresa colectiva de los españoles, olvidando que Cataluña y Vasconia llegaron a la grandeza de la fama universal cuando vascos y catalanes, como españoles, supieron asombrar al mundo con sus hazañas, realizadas no bajo el color separatista de la bandera local, sino bajo el oro y la sangre de la bandera de España.”
Aquesta genteta ho té molt clar, o amb ells i sotmès o et tiraran tota la cavalleria a sobre. El Barça està en el seu punt de mira, especialment per la significació independentista del seu actual president, però sempre hi ha estat, perquè en estendre el fet que “és més que un club”, ells sempre han entès que era com una punta de llança de Catalunya contra Espanya, i, per tant, el voldrien sempre darrera el símbol d’espanyolitat que representa el Reial Madrid, que des del temps que va rebre la superprotecció del “generalísimo” i les restants que ha anat rebent a través de la història, de bon grat o per la força dels diners (la darrera empenta els ha arribat a través de l’especulació i els tripijocs), han d’aconseguir superar el rival que els humilia o en tot cas han d’estendre la brama que només a través d’embulls ha pogut aconseguir la seva privilegiada posició. El Barça ha de vèncer el Madrid a la copa d’Europa, ara i quan tots dos representin estats diferents.
