No estic en contra de la vaga. De fet, jo hi vaig ser-hi el 29M a primera línia. Però endego una reflexió: ¿ens serveix la vaga com a eina de protesta legítima a aquestes alçades? Bé, no únicament si ens serveix, sinó si és realment eficient.
Pensem que, com em recordaven fa poc, “la vaga és una eina del segle XIX per a problemes de segle XIX i que encara fem servir al segle XXI”. La vaga pretén ser un greuge per a la part capitalista a fi que reconsideri posicions. Però, realment ho és? Hi ha varis factors a considerar, entre els més destacats penso que hi trobem el compromís ciutadà i, a l’altra banda, la natura del poder a començaments d’aquest nou mil·lenni.
Quant al compromís, cal destacar que hem arribat a una absurda confrontació de drets, ambdós legítims, entre el dret de treballar i el dret de fer vaga. Una dicotomia —insolidària— pròpia de la complexitat de la societat actual i que tan sols divideix més la part dels treballadors. Cal compromís, però podem exigir compromís als ciutadans que ni tan sols són capaços de planificar-se la setmana per comprar un dia abans o un dia després i no fer actes de consum el dia de vaga? No es valoren prou els drets adquirits per fer aquest petit gest? En aquest sentit, la vaga és inefectiva i desmotivadora.
L’altra part de la reflexió és que al segle XIX la font de poder i riquesa era la producció industrial, la producció de mercaderies. Avui en dia, però, com diu Manuel Castells, el valor està en la informació i en la seva circulació. Evidentment, la vaga no afecta rellevantment a la informació. Potser, l’eina de protesta que hem d’anar perfilant i descobrint va en aquesta línia informativa.
