És molt important que s’apliqui la llei Wert. Podria ser de vital importància, l’última oportunitat que ens regala Espanya, i en el moment més oportú. Si el poble català no reacciona com caldria ni davant la salvatjada feixista de la llei Wert, queda clar que ja podem plegar veles amb la independència. I de moment, queda clar que els catalans continuen organitzant manifestacions, és a dir: continuen quedant-se de braços plegats, que és la manera com tradicionalment tenen de deixar clar que no pensen fer res de veritablement efectiu per alliberar-se del veí espanyol. D’una banda demostren per enèsim cop que, més enllà d’anar cridant i fent el ploricó, els catalans no pensen transgredir la llei espanyola, i de l’altra queda clara la ineficàcia de les manifestacions massives catalanes: n’han fet vuit milions i els espanyols se les han passat pel folre exactament les mateixes vegades, o sigui: vuit milions de vegades, i collant als catalans una mica més cada vegada.
Allò més semblant a la transgressió que tenen a dir els catalans davant la llei Wert és que desobeiran la llei, talment gossets petaners: molt bordar i gens mossegar. Els catalans insisteixen a encabritar-se… dins la presó espanyola. Penós. Perquè aquí la mossegada de veritat que s’imposaria seria el silenci, no amenaçar infantilment i covard com s’està fent. En comptes de fer el tontet com sempre, convindria ignorar la qüestió mentre es desacata la llei Wert, naturalment, però també mentre alhora es pensa en ferm a declarar unilateralment la independència. Però no. Els catalans estan distrets a no acatar la llei espanyola, sense alhora fer res per no haver de desacatar aquesta llei, és a dir: tirar pel dret d’una vegada cap a un estat propi que ens permetria no haver de desacatar cap llei que no fos la nostra, la catalana. Els catalans, presoners resignats, s’entossudeixen a fer el rebec desobeint la llei de l’alcaide en comptes d’esmerçar les energies a fotre el camp de la presó. Els catalans continuen sent mentalment hispanocèntrics entossudint-se a jugar dins el marc de joc del seu opressor.
Si en voleu un altre exemple dels mil que tenim, només cal veure el paperàs del sr Joan Tardà d’Esquerra arran de l’abdicació del rei espanyol. L’home s’ha mostrat molt interessat a canviar el veí, manifestant-se fervorosament a favor d’una república espanyola. Es fica allà on no li demanen, i a sobre amb aquells que, històricament, quan des d’aquí se’ls ha demanat, no només ens han girat l’esquena sinó que han empresonat el nostre president. A més d’impertinent, un babau, el sr Tardà. En fi. Quina mania tenen els catalans de pretendre canviar Espanya. Amb quin dret ho fan? Hi ha cap altra nació del món que no sigui Catalunya que pretengui canviar Espanya? Hi ha cap nació del món altra que Catalunya que, amb l’abdicació del rei espanyol, s’hagi pronunciat sobre la conveniència d’una república espanyola? Uf, quina mania els catalans de fer-se el simpàtic amb Espanya. Quina mania a demostrar que no tenen cap ni mitja intenció de trencar amb Espanya, tenint en compte que busquen ridículament i insistent la seva acceptació. I és que, m’agradaria veure el mateix entusiasme del sr Tardà per canviar la monarquia sueca o l’holandesa, posem per cas. Mare meva, sort que és independentista i representant d’un partit independentista.
Crec que el moment que viu Catalunya és molt interessant, perquè d’una banda els espanyols ens aboquen inexorablement a la independència dia rere dia, i de l’altra els catalans no ho suporten, se senten tremendament incomodats, entre l‘espasa i la paret. Tan bé com els anava fins ara, podent fer el ploricó any rere any mentre Espanya ens permetia mig respirar. Però ara, aquesta tossuda insistència espanyola a ajudar-nos incomoda els catalans fins al punt que ja no saben de quina manera marejar més la perdiu per treure’s la patata calenta de sobre i perpetuar la seva submissió al veí. Certament, els espanyols són molt cruels, amb els catalans.
Però sempre hi haurà escletxes per al lament que tant entreté aquest poble. Ara els catalans estan molt admirats i se senten molt solidaris amb el filòleg mallorquí Jaume Sastre. Jo també l’admiro i m'he sentit solidari amb ell. L’admiro de la mateixa manera que admiro, posem per cas, un funàmbul, algú que fa una proesa que posa en perill la pròpia vida. Res més. I m’hi he solidaritzat perquè no desitjava que arribés a prendre mal. Res més. Perquè no entenc l’eficàcia del que pretenia amb la vaga de fam. Queda clar que els espanyols, lluny de cedir, si el sr Sastre hagues arribat a morir encara haurien estat contents: un catalufo menos, haurien pensat amb sornegueria, d’acord amb la sensibilitat de cactus que els caracteritza. I pel que fa als ja convençuts, més enllà de provocar mesquinament a molts la morbositat per haver vist com o fins quan aguantava el sr Sastre, ja m’explicaràs què més hauria aconseguit. Deixaran de votar PP, els illencs, conscienciats pel sr Sastre? Deixaran de banda el seu anomenat vot econòmic, aquell que diuen que en el cas dels Illencs no és ideològic? En fi. L’únic que veig que previsiblement estava aconseguint el sr Sastre era generar sentiment masturbatori de clan, del clan catalanista que se sent reconfortat amb un referent i amb el seguiment de la gent que el comparteix i que, per tant, reforça el clan. Típic consol masturbatori dels catalans, vaja, aquell que té per recompensa el plaer infinit de pertànyer al grup i de “carregar-se de raons”. En fi. Com si el món funcionés d’acord amb les raons. Com si el PP manés a Espanya en funció de cap raó que no sigui la desraó en el sentit d’injustícia. I anant al moll de l’os: com si Espanya oprimís els catalans des de fa pel cap baix tres segles gràcies a la raó. És molt propi del català confondre infantilment la raó amb la justícia o, més concretament en el nostre cas: pensar-se que, com que tenim raó, es farà justícia. Això sí, és una bona manera d’exhibir cretinament superioritat moral, de justificar la covardia o, per dir-ho amb tràgica suavitat científica: d’ocultar la seva síndrome d’Estocolm. Jo diria que els pocs cops que la raó s’imposa entre els homes és a través de mitjans incivilitzats (que no vol dir irracionals i, encara menys, injustificats), vet aquí la paradoxa.
Bé, a l’espera que la llei Wert tiri endavant i que el president Mas es digni a dir-nos què pensa fer si guanya el “sí” a la consulta, o quin serà el punt u del programa de CiU si, finalment, a manca de consulta convoca plebiscitàries (més que res perquè el gran Duran sembla que no s’haurà evaporat, i que és un home molt important tenint en compte que els seus votants no omplirien ni un telefèric i, tanmateix, el paio ha acaparat els mitjans durant tota una setmana amb la seva “reflexió” sobre la seva dimissió), us emplaço al meu proper article. No tinc ni idea en què consistirà, però tant se val: aquest país és tan patètic que em passaria el dia escrivint.
