Ens apropem al 36

Fa anys el Dietari ja ho va dir: la història es repeteix, i sembla que Espanya no té solució i torna a caminar cap al mateix precipici que el de l’any 1936. No és gens probable que acabem tots amb un fusell a la mà, però realment està havent-hi un caldo de cultiu per una divisió cada vegada més allunyada a l’Estat. I els dos bàndols cada vegada s’assemblen més als d’aquella època: demòcrates contra autoritaris. Els socialistes, comunistes i nacionalistes d’esquerres catalans, van haver-se d’unir a contracor contra la Falange, bona part de la militància del CEDA, i les escurrialles dels lerrouxistes. Una aliança heterogènia de gent que volia respectar el vot dels ciutadans a les urnes contra gent que volia imposar peti qui peti. Quin és el panorama, ara? El Partit Popular, Ciutadans i el directament feixista Vox tenen la Santa Aliança ja muntada, que es va intuir després de les eleccions andaluses i que aquest diumenge s’oficialitza a la manifestació a Colón, Madrid. A l’altre bàndol, un PSOE tan incòmode com al 1936, sense més remei que apropar-se als nacionalistes. Quina és una de les grans diferències, en aquest cas? El PSOE no té tan clar quin és el seu bàndol. De fet, es va alinear amb el PP i Cs pel 155, i ara només s’arreglera amb els independentistes perquè no li queda més remei per aritmètica parlamentària. Però fins i tot així, molts quadres socialistes volen estar amb el trio reaccionari. Amb els fills i néts del 36. Un PSOE irreconeixible comparat amb fa 80 anys és una de les grans victòries del franquisme, que va controlar la transició. Ara bé, els socialistes cada vegada es veuran més forçats a alinear-se amb el feixisme si volen desmarcar-se de l’independentisme. Això és el que Sánchez ha de decidir en els propers mesos.