Endevina qui pot esser aquesta persona

                        La història no és la real, però ho podria esser. Al final convertirem la manipulada en real. Nascut a Barcelona, fill d’un empresari de classe mitjana, és el més gran de set germans d’una família nacionalista catalana. Estudia a un col·legi de Barcelona, que era el primer que havia fet ensenyament en català. Als 11 anys comença a estudiar català per iniciativa pròpia, era devers el 1960, ja que a casa seva no es parlava. Als 13 anys se separa de la seva família i comença a viure amb els avis paterns. Als 16 anys s’incorpora a Terra Lliure per influència d’un cosí seu. Durant la seva adolescència milita a Terra Lliure, on la seva tasca consisteix a posar en contacte diferents grups enfrontats al règim franquista. Fitxat per la policia, abandona la seva ciutat natal i se’n va a estudiar Filologia Romànica a Sevilla i posteriorment es doctora a la Universitat de Deusto. El 1972 és expulsat de Deusto per agitador, però es readmès l’any següent. Durant aquesta època passa alguns períodes a la presó per fets lleus i és condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic.
 
El 1974 abandona la militància d’extrema esquerra, renunciant gairebé per complet a l’activitat política. Comença la seva activitat professional, primer com a professor d’una escola catalana i posteriorment, el 1977, com a professor d’institut. Ja el 1980, i des de posicions alienes al nacionalisme de la seva adolescència, s’afilia al Partit Comunista d’Espanya (PCE). A partir d’aquest moment rebutja activament la violència. El 1986 abandona el partit i el 1987 ingressa al Partit Socialista Obrer Espanyol, segons les seves pròpies paraules, per “imperatius ètics”, afirmant a les seves memòries que el fet concret que el va dur a afiliar-se fou un gest testimonial per mor  d’un atemptat on varen morir cremats dos militants socialistes.
El 2007 a una entrevista li varen demanar per la situació de la llengua que havia estudiat als 11 anys i va respondre això: “No sé qué puede pasar con esta lengua y tampoco me importa.” Li varen fer repetir si no li importava i ell contestà: “No, no es mi idioma. Y cada vez lo utilizo menos, así que, si desapareciese, pues, tendría un disgusto, pero tampoco muy grande...” A l’actualitat es declara nacionalista espanyol. Aquest personatge ha estat nomenat com a membre per pertànyer a un Consell Assessor de la llengua en qüestió, que és el que s’ha d’encarregar de vetllar per la seva normalització i que aquest fet ha produït moltes critiques, a causa del canvi tan rotund sofert per aquesta persona, que en el 2011 escriu: “No voy a insistir en lo que ya he repetido demasiado a menudo, arriesgándome a aburrir a mis lectores, o sea, que no he insultado al catalán, pequeña lengua rústica que, históricamente, no ha sido vehículo de una cultura letrada vigorosa y original, y cuyo futuro, por más que en otro tiempo yo mismo la utilizase y cultivase, no es de mi incumbencia, sino de la de sus actuales hablantes y escribientes.”
 
            Ja heu trobat uns quants personatges que podrien esser el d’aquesta història? Sembla que és un cas d’una família que per les circumstàncies que siguin no parla la llengua del país. Els pares parlen la llengua espanyola als fills i el protagonista aprèn la llengua del país pel seu compte, en un moment determinat de la seva vida. Està disposat a lluitar per aquella llengua i per la seva terra. Així ho fa, quan pot. Després, a mesura que es va fent gran fa aquest canvi tan gros que el porta a considerar-se “nacionalista espanyol”. Segur que en coneixeu de personatges com aquest.
Si no sabeu qui és, anem a cercar la solució perquè la història es converteixi en real: haureu de canviar les paraules en negreta i en el mateix ordre que es troben a l’escrit per: Bilbao, basca, Bilbao, basc, basc, ETA, ETA, ikastola, eusquera. De Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases. El protagonista d’aquest escrit és Jon Juaristi.