A continuació us reprodueixo un article que tracta de Dante i de la Divina Commedia, publicat per l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta l’abril del 2010
Suposadament, a l’abril del 1300, Dante Alighieri inicia la redacció de la Divina Commedia amb els versos “Nel mezzo del camin di nostra vita, mi ritrovai in una selva oscura, che la dritta via era smarrita“. En altres paraules, en complir trenta-cinc anys (allò que ell anomena la meitat del camí de la vida), l’autor ens confessa que es troba perdut en una aspra selva de dubtes i d’incerteses. I, atès que en moments de confusió és bo recuperar els clàssics, per tal de redimir la seva ànima, Dante visita l’Infern i el Purgatori, guiat per un dels poetes llatins més coneguts, Virgili. I, ja que quan ens manquen les forces per continuar endavant sempre és convenient trobar l’estímul d’un gran ideal, Dante passeja pel Paradís acompanyat de Beatriu, la seva musa particular que el beneeix amb un amor veritable, que li inspira els sentiments més purs i elevats.
La Divina Commedia, doncs, és un llibre de viatges per la cosmovisió medieval del més enllà; però també representa una travessia per tots els estrats de la cultura occidental sedimentats al llarg dels segles, des de la mitologia i la cultura clàssiques, i des de l’Antic i el Nou Testament, fins a l’art i la política del segle XIII i principi del segle XIV. I, de fet, també és un tractat sobre la política del seu temps, en què el nostre país hi apareix en el vers “avara povertà di Catalogna” del cant VIII del Paradís.
La primera traducció a la nostra llengua es remunta al segle XV de la mà d’Andreu Febrer. I, posteriorment, en tenim una versió en vers rimat de Josep Maria de Sagarra, i una en vers lliure de Joan Francesc Mira.
Sens dubte, és una obra universal de la literatura italiana i actors com Vittorio Gassman n’han representat alguns passatges. I més recentment, el 2006, Roberto Benigni inicia una gira per Itàlia amb un espectacle anomenat Tutto Dante. L’any següent fa el salt a la RAI amb la lectura i el comentari de catorze cants, el primer dels quals té onze milions d’espectadors. I, finalment, al llarg del 2009 ha recorregut Europa i Amèrica amb aquesta mateixa funció. D’aquesta manera, l’intèrpret acosta aquest referent medieval a les generacions actuals. Perquè, precisament, les grans cultures són aquelles que tenen com a columna vertebral els grans clàssics.
Tant de bo a Catalunya també sapiguem rellegir i rescatar amb tant d’interès i orgull els nostres grans referents del passat a l’hora de definir la nostra identitat futura.
