M’agradaria parlar una setmana més d’economia, però el que està passant a París quan escric aquestes línies, és un símptoma d’una qüestió de fons que afecta tot el món. Sense poder ser exhaustiu els exposaré la meva opinió sobre diversos elements que conflueixen en el fenomen del terrorisme islàmic./
El fet per si mateix és injustificable. En nom de les idees o de les creences no és justificable cap assassinat. L’exercici de la violència legal en mans de democràcies contrastades, es justifica, en tot cas, com a defensa davant d’altres violències o vulneracions massives dels drets humans. Hi ha dues constatacions perfectament complementàries. No es pot acusar l’Islam de terrorista. Però l’Islam és l’única religió en nom de la qual, en aquest moment al món, s’estan justificant vulneracions sistemàtiques dels drets humans; i que genera episodis minoritaris, però molt sanguinaris de violència. Les principals víctimes d’aquesta són gents islàmiques. Per tant, primer convindria que l’Islam moderat majoritari s’organitzi globalment i triï una veu autoritzada que sistemàticament faci de tallafocs als ultres. /
En segon lloc, l’occident cristià en el discurs ha d’anar amb molta prudència perquè fins fa quatre dies no tenia cap autoritat moral en aquesta matèria. La jerarquia eclesiàstica espanyola va beneir com a “Cruzada” una rebel•lió feixista contra la legalitat republicana i encara és hora que hi hagi una demanada de disculpa. I a una bona part d’estats europeus es va perseguir i exterminar milions de persones pel simple fet de ser de confessió jueva./
En tercer lloc, el pragmatisme occidental respecte als règims autocràtics islàmics als que es riuen totes les gràcies mentre subministrin petroli i financin inversions, hauria d’experimentar un gir. A mi no em val que fins i tot es demostri que tal o tal règim no ha finançat cap dels grupuscles terroristes que assolen, abans que res, els territoris rivals de l’Orient mig, o que deixin de finançar l’obertura de mesquites controlades pels sectors més fonamentalistes. El què em val és que són règims no democràtics, on no es respecten molts dels drets humans, començant pels de la igualtat home-dona i la llibertat d’expressió; com es feia, fins ben entrat el segle passat, en les dictadures europees autorevestides amb la pintura de la defensa de la civilització cristiana i occidental./
Les contradiccions actuals dels estats occidentals no ajuden a poder tenir una posició contundent contra les teocràcies islàmiques. Com es pot està fent boicot al comunisme de Cuba i no fer-lo al de Xina ni a la dictadura d’Aràbia Saudita? Com es pot sortir a favor de la llibertat d’expressió a la pancarta “Je suis Charlie”, des del Partit Popular i els seus corifeus mediàtics, que donen suport a la Llei mordassa i que no deixen exercir la llibertat d’expressió? Com es pot fer l’onada a les dictadures que controlen la clau de l’energia fòssil i que ara mateix estant especulant amb els preus del petroli per fer inviables les energies alternatives?/
En quart lloc, tornarà a haver-hi un debat agre sobre polítiques d’immigració i incorporació. Pel que es veu, ni els Estats que apliquen el multiculturalisme, ni els que practiquen la igualació republicana, s’escapen del fenomen de la radicalització minoritària dels islamistes. Els moviments antiislàmics a Europa han rebut un alè impressionant gràcies als atemptats de París. Raó de més per a què es trobi un marc europeu de laïcitat que és l’únic terreny neutre allunyat del confessionalisme al que tendeixen les jerarquies religioses, siguin cristianes, avui de forma civilitzada, siguin islàmiques, que afecten al comportament social del seus seguidors. Laïcitat allunyada també del laïcisme, del que França de vegades en fa bandera i pretén anul•lar qualsevol representació pública de les creences (qüestió contrària per cert a la Declaració Universal dels drets de les persones)./
Cinquè, la remor de fons amb la que alguns volen justificar la ràbia de l’islamisme violent és, o bé la intervenció bèl•lica a Orient o la pervivència del conflicte jueu-palestí. No ho comparteixo. Ho trobo maniqueu. També hi ha intervencionisme neocolonial en altres llocs del món i la reacció no és de violència indiscriminada i sectària. El principal conflicte que amaguen, fins i tot, islamistes moderats és intern: entre les seves oligarquies estatals pel repartiment del pastís; entre les oligarquies i les bases socials empobrides; entre les minories o majories nacionals, religioses o ètniques que s’imposen de forma despòtica contra la diversitat al si de la majoria d’Estats islàmics. Aquesta darrera causa, per cert no tan llunyana de la que els Estats jacobins residuals europeus practiquen, ara sense l’ús de les armes, contra les seves pròpies minories nacionals./
Cinquè, bis. Pel que fa Israel, és un Estat fruit de la persecució europea als jueus, no ho oblidéssim. Quan des d’alguna esquerra només es veu la palla de l’ull israelita i no es veu la biga ni en el propi ull, ni en el de les dictadures àrabs, vol dir que patim d’estrabisme. Ara bé, també és cert que el context està portant Israel cap a una arabització identitària, fruit de la dretanització de les polítiques d’Estat predominants. La recent iniciativa de crear un estat confessional va en la direcció dels estats veïns arabo-islàmics. Per altra banda, la sistemàtica ocupació de territori palestí portarà a la inviabilitat d’aquest i per tant, per raons demogràfiques a la transformació d’Israel en un Estat binacional. O sigui, el tret per la culata./
Per avui ho deixo aquí. Em temo que n’anirem parlant./
MACEDÒNIA
Aquesta setmana, continua embarrancat el procés català. Prefereixo no dir tot el que penso sobre els errors propis. I sobretot, sobre les maniobres d’entorpiment que ben vestides mediàticament només s’expliquen per la por de part de la direcció i de les bases del centredreta autonomista al procés; por legítima i comprensible, si fos transparent; i per la voluntat de reconstruir una coalició en hores baixes: objectiu comprensible, però il•legítim si es vol camuflar sota objectius de país./
I no ho dic, perquè no vull contribuir a enrarir l’ambient; i perquè, encara que sigui en el moment que toqui la campana, espero que pel bé de la democràcia, a Catalunya hi hagi un acord.
