El passat 23 d'abril va morir Mossèn Antoni M. Oriol i Tataret. Era el meu oncle i del que tinc l'honor de ser homònim.
Fora fàcil intentar lloar la seva vida i obres. No és la meva intenció. Ho faran, segur, persones properes a ell més coneixedores de la seva trajectòria.
Solament vull fer dos comentaris, testimonis fets des de la familiaritat, a nivell domèstic.
El primer és admirar la seva Fe. Sòlida, autèntica. En les misses que l'he vist oficiar sempre llegia amb èmfasi les lectures, mai vaig tenir la sensació de rutina o de que pogués actuar mecànicament per complir un tràmit. Crec que per ell cada missa era única, actuava realment com a connector entre Déu i els feligresos. Hi havia un moment, quant alçava la vista, que tenies la sensació de que parlava directament amb Ell. Els seus sermons eren intel·ligents i, alhora, intel·ligibles. Especialment en recordo un que parlava precisament de la Fe: “La Fe és donar-se a Déu. Entregar-se sense demanar res a canvi.” A cops hi ha persones que demanen a Déu, sigui per ells o per altres, salut, èxit, protecció, etc. En aquests casos sempre hi ha el parany del quid pro quo, la Fe com a valor de canvi. Per ell creure en Déu no era una opció, era l'eix central de la seva vida. El passat mes de febrer, el dia del meu aniversari, em va escriure la següent dedicatòria: “Que la nostre vida temporal esdevingui preludi de la nostre VIDA ETERNA! el tiet mossèn.” Fixeu-vos en l'ús de les majúscules i en la seva signatura: “el tiet mossèn”, que és com l'anomenàvem a casa, familiar, amb minúscules, sense vanitat. Ell sabia amb absoluta certesa que la mort no és un final, és el principi d'un nou estat de l'ànima. “Quan arribi el moment, quan Déu vulgui, estaré amb Ell, al costat dels meus pares, les meves germanes Clara i Dolors, i del meu germà Josep. Estic molt tranquil.” Em va dir fa poc. La seva Fe l'omplia de felicitat, una felicitat palpable i que, com la seva Fe, era sòlida i autèntica.
L'altre testimoni que faig és per comentar la seva manera d'establir el diàleg. Quan hom parlava amb el Mossèn (per mi sí que és el Mossèn amb majúscules) tenia la sensació de sentir-se important. Jo realment tenia aquesta sensació, i em semblava veure-la amb altres familiars quan parlaven amb ell. Però em vaig adonar que era comú quan en la missa de les exèquies, en la magnífica homilia del mossèn Joan Costa, deixeble del Mossèn, va dir literalment el mateix. El seu diàleg era gairebé socràtic, escoltava al interlocutor amb interès i sempre feia preguntes que mai eren de tràmit o compliment. Ans el contrari, sempre tenien una finalitat. Si l'interlocutor atacava a l'església o a la religió catòlica el Mossèn les feia de tal manera que l'altre acabava mostrant els seus prejudicis. Si l'interlocutor explicava experiències vitals, ell no solament mostrava interès, a més afegia anècdotes divertides o coneixements, sense competir ni menystenir, i que complementaven el relat de l'altre. Un altre cas podia ser quan algú parlava de quelcom en que ell no tenia gaires coneixements, per exemple economia o noves tecnologies. Quan això succeïa ell es mostrava interessat, sorprès, curiós. Fent preguntes que forçaven a l'altre a donar respostes lògiques, estructurades, fins el punt que quan marxaves t'adonaves que havies enriquit el projecte o el discurs que havies explicat.
Fe i diàleg. Dues de les moltes qualitats de mossèn Antoni M. Oriol. Us ho diu el seu nebot homònim, que té la sensació de haver-lo decebut profundament, ja que sóc ateu. Mai em va fer retret, fet que demostra la seva qualitat humana i reforça, encara més, la meva admiració.
