Malgrat haver tractat ja fa uns anys el tema de la llengua, per estar tan íntimament lligat a nosaltres, i per la seva permanent problemàtica -malament quan s'ha de parlar tan d'una cosa-, em ve molt de gust tornar a referir-m'hi, ara ja amb més profunditat que en aquella romàntica exposició de “Parles catalanes”.
DES D'EL PRIMER MOT A LA PROHIBICIÓ
Del 1000 al 218 aC s'establiren al territori, que es podria conèixer com a “Països Catalans”, diversos pobles que parlaven llengües diferents: els celtes, els fenicis, els grecs o els ibers. Aquestes són les llengües que conformen el substrat del català, que aflora quan l'única manera d'escriure era la manual i la llengua culta a mitja Europa era el llatí. La cultura, l'art, la ciència, eren, majoritàriament, en mans de l'Església, però com parlava la gent no era el mateix. Per diversos indicis, sembla que es pot afirmar que el català ja era parlat en aquest racó de la Península cap al segle VIII, es a dir que el parlar d'aquí ja havia evolucionat prou com per diferenciar-se del llatí vulgar. Al segle IX, en els documents quotidians (testaments, compres, vendes, etc.) apareixen paraules i construccions catalanes, la qual cosa indica que la llengua oral del qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en que escrivia però, no va ser fins que l'Església va veure la necessitat que per arribar al poble no ho podia seguir fent en llatí que, amb Les Homilies d'Organyà (1204 ?) apareix la primera prova documentada coneguda del català escrit. Cal dir, però, que, com a tex literari, la Cançó de Santa Fe fou escrita entre 1054 i 1076.
Les grans cròniques en català s'han de relacionar amb l'expansió de la Corona d'Aragó més enllà de les seves fronteres. Jaume I en fou l'impulsor amb la conquesta de Mallorca, el 1229, repoblada per gent de l'Empordà i la Catalunya Vella, la de València, del 1233 al 1245, repoblats els nuclis urbans i costaners per catalans i l'interior per aragonesos, cosa que explica la formació de dues àrees idiomàtiques al País Valencià, Sicília, el 1282, Sardenya, el 1327 on L'Alguer fou repoblada totalment per catalans, i finalment Grècia i Neopàtria, a inicis del XIV, on no arrelà.
Pere IV d'Aragó i III de Catalunya, el Cerimoniós, -el del Punyalet, el que signava Pere Terç-, s'adonà que existia un estret lligam entre poder i llengua, i reformà la Cancelleria Reial i el català esdevingué la llengua acadèmica, acceptada incondicionalment en tots els territoris de la Corona ja que era la llengua del discursos i dels documents signats pel rei.
L'any 1410 mor sense descendència Martí l'Humà i s'extingeix la dinastia catalana. L'hereu al tron de la Corona d'Aragó surt del Compromís de Casp, al 1412, i es Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, que tampoc resultaria ser tan negatiu pels interessos de la llengua, tot i que, durant aquest segle XV, la guerra civil catalana fa perdre al Principat pes específic en la branca aragonesa en favor de València, que s'erigeix en el motor econòmic i cultural de la Corona.
Posteriorment, el català continuarà essent la llengua d'ús popular a tots els nivells, en família, a l'església, a l'administració, a l'escola, als llibres. No obstant això, el castellà s'anirà introduint a la catalanofonia, per uns fets ben concrets, sobretot per dos, un que imposava i un que dividia:
La influència de la cort castellana dels Trastàmara, que havia respectat l'ús del català fins que Ferran II és casà amb Isabel I i els “Països Catalans” quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics, el 1479.
La Guerra dels Segadors (1640-1659), que ens enfrontà amb Felip IV de Castella, i el centralisme polític castellà, i comportà la derrota de Catalunya i la cessió a l'estat francès, pel Tractat dels Pirineus (1659), de les comarques del Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir, la Fenolleda i la meitat de la Cerdanya, i en aquests territoris és prohibí el català.
Així, la creixent castellanització ja havia ocasionat una certa crisi en la consciència idiomàtica habitual, radicalitzada desprès de l'11 de setembre de 1714, a partir dels Decrets de Nova Planta de Felip V de Castella. La voluntat principal de fer minvar la llengua i la cultura de Catalunya es va accelerar el 1717 a Madrid quan es varen dictar les famoses “instrucciones secretas a los corregidores del territorio catalán”: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.”
DEPÈN DE NOSALTRES
Allò de: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.”, que clarament anava encaminat a prohibir l'ús del català no es dugueren a terme sistemàticament, ni obtingueren resultats efectius immediats però, això no vol dir que quedessin en l'oblit per impossibles. Avui dia, els importants reductes radicals i uniformistes espanyols fan als Tribunals el que en altres èpoques podien fer militarment, perquè sempre surt algun castís entossudit en fer-les complir “sin que se note el cuidado”.
No hem de permetre què ni “el cuidado” ni l'efecte es notin i que els fidels seguidors d'aquella instrucció dictada el 1717 no aconsegueixin el seu propòsit. No ho han aconseguit, ni dues dictadures (1923/1930 i 1936/1975), ni amb l'invent al País Valencià de fer-ne un idioma diferent, tot i parlar exactament igual, ni, darrerament, a les Illes, de la ma del mateix partit polític, no canviant-li el nom a la mateixa llengua parlada, però si treien-li el protagonisme principal amb la “sana” intenció de deixar-la tan malcuidada que per si sola arribi a desaparèixer… Ni molt menys, encara, quan al català que es parla a La Franja el govern aragonès el vol dir “aragonés oriental”.
La llengua però, tot i seguir patint problemes al Principat segueix essent compartida amb altres estats, com Andorra, i agafant diferents idiolectes (maneres de parlar una mateixa llengua) amb altres territoris que, en casos són comunitats autònomes (País Valencià o Balears), en casos són part d'una comunitat amb governs, més o menys, hostils vers altres llengües (La Franja de Ponent, a l'Aragó), o en els que formen part d'Estats que es miren això de les llengües que no son la majoritària amb una barreja de menyspreu i estranyesa (Catalunya Nord, a França, i l'Alguer, a Sardenya/Itàlia).
Ara, tres-cents anys desprès, els catalans tenim un problema diferent amb l'Estat. La nostra llengua no està prohibida, i és reconeguda constitucionalment però, realment, no és acceptada com a part de la nostra manera de ser. Aquest fet de la manera de parlar a Catalunya sempre se l'han pres com una anomalia dins de l'uniformitat de l'Estat.
L'anomalia, vista des del nostre país, ha estat que la llengua catalana, la llengua pròpia, ha estat prohibida durant la major part dels últims tres segles. L'arribada de la democràcia i la Constitución Española tampoc ens ha garantit, ni ens garanteix, la seva pervivència a tots els àmbits. Ans al contrari, ho continuen provant com demostren els reiterats recursos contra les lleis del Parlament de Catalunya que fan referència a la llengua catalana, les sentències favorables als recursos d‘aquests tribunals espanyols en contra de l'ensenyament en català, les campanyes en contra del català fomentades des dels mitjans espanyols i també des d'algun determinat partit han estat una constant al llarg d'aquestes tres dècades de democràcia espanyola.
En aquest assumpte, l'Estat espanyol té una única idea: totes les llengües que no són la castellana, i sobre tot la molt parlada llengua catalana, fan nosa i s'ha d'esborrar la seva ombra al mapa.
Espanya, diguem-ho clar, no assumeix la riquesa cultural i lingüística que existeix al seu territori, i veuen la supervivència d'altres llengües dintre d'ella com un fracàs d'un procés d'homogeneïtzació cultural i lingüística iniciat, per la força, fa segles per Castella.
Ells, fa 300 anys que proven d'anorrear-la, nosaltres usant-la amb tota normalitat a casa, al carrer, a la feina, a l'esbarjo, al forn de pa, fa 300 anys que ho estem impedint, i cada dia que es continuï parlant, llegint i escrivint en català és un motiu d'orgull per a nosaltres i un atac de nervis per a ells.
Mantenir-la com la nostra llengua de comunicació i d'entesa només depèn de cadascú de nosaltres.
Publicat a “Lo Nunci”, del Centre d'Amics de Reus
