Hi ha qui fa córrer i opina que els diputats i senadors d’ERC en aquesta darrera legislatura hem estat sotmesos al PSOE, que hem estat escolanets del govern espanyol i que, en definitiva, allò que ens ha guiat ha estat la voluntat de conrear la tàctica del “peix al cove” que havia encunyat l’univers polític pujolià. Fins i tot, algú ha deixat escrit que a Madrid –i en referència a Esquerra- no s’hi ha d’anar a fer negocis sinó a plantar-se. No amago que algunes d’aquestes manifestacions, als militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, ens resulten doloroses per demagògiques i falsàries, però, certament, tothom és ben lliure de dir allò que creu convenient i no seré pas jo qui en faci guerra. Ni mai no he percebut cap independentista com a adversari/enemic ni crec que sigui bo ultrapassar les fronteres del debat polític.
No obstant, convé deixar dit, en honor del nostre partit, que el Grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats, així com els senadors integrats a l’Entesa:
- Que mai no han pres cap decisió important al marge dels òrgans del partit: Executiva i Consell Nacional (i una permanent tasca de debats i explicacions amb els companys i companyes d’arreu del país), la qual cosa permet afirmar que hem estat el fidel braç executor de la política del partit al parlament espanyol.
- Que en el dia a dia de la tasca parlamentària i en tot allò que afecta als debats legislatius sempre s’ha comptat amb l’opinió i la col·laboració de les distintes sectorials del partit (de fet, sense la seva aportació no s’hagués pogut abastar la feina quant als debats, els discursos i els posicionaments de tantes i tantes lleis).
- Que la praxis demostra (i ho deixarem escrit de forma exhaustiva en una propera publicació, de la mateixa que manera que ja es va dur a terme quant a la passada legislatura amb el llibre “El més calent…al front de Madrid”) que hem encarat la legislatura mantenint fil per randa el guió d’una oposició d’esquerres i independentista a la caduca i jacobina socialdemocràcia espanyola.
A manera de resum:
- Oposició a la política fiscal regressiva del govern ZP abonada per CiU.
- Oposició a la reforma laboral del govern ZP abonada per CiU.
- Oposició a la reforma de les pensions del govern ZP abonada per CiU.
- Oposició a la recentralització de les politiques actives d’ocupació del govern ZP abonada per CiU.
- Oposició a la Llei Sinde del govern ZP (Llei d’Economia Sostenible) abonada per CiU.
- Oposició a la Llei d’Estrangeria i a la Llei d’Asil del govern ZP abonades per CiU.
- Oposició a la legitimació del model espanyol d’impunitat dels crims del feixisme impulsada pel govern ZP (Llei de la Memòria i víctimes de la Transició) abonada per CiU.
- Oposició a la negativa del govern ZP al reconeixement dels drets lingüístics dels diputats i diputades, del conjunt de la ciutadania, de l’admnistració general de l’Estat i dels òrgans constitucionals.
- Oposició als pressupostos generals dels anys 2009-2011.
- Denúncia de la irresponsabilitat constitucional de la institució monàrquica espanyola, que culminà amb la presentació de la denúncia de l’Estat espanyol davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (pendent de sentència).
- Denúncia de les retallades socials (finançament de la Llei de la Dependència, negativa a la territorialització del 0.7% IRPF).
- Denúncia de la política contrària a la laïcitat del govern ZP abonada per CiU en negar la proposta d’ERC de modificació de la Llei de Llibertat Religiosa de 1980).
- Defensa dels acords presos pel Parlament de Catalunya respecte al desplegament de l’Estatut d’Autonomia i sabotejats pel PSC.
- Negociació i pacte amb el govern ZP de la llei d’interrupció de l’embaràs rebutjada per Duran i Lleida
- Presentació d’iniciatives parlamentàries i control de l’acció del govern ZP sobre els diferents territoris (Illes, País Valencià i Principat).
- Es pot estar d’acord amb la feina feta o no, com es legítim defensar posicionament distints i bona és la crítica ben argumentada. Tanmateix, no crec que sigui bo per avançar en l’assoliment de l’alliberament social i nacional negar l’objectivitat i acabar fent el joc a la reacció espanyola o abonar el terreny de qui, históricament, a casa nostra, entre pàtria i patrimoni, sempre han acabat optant per l’infern de l’armilla.
