Afirmava Mariano Rajoy, en una recent entrevista a The Wall Street Journal, que la independència de Catalunya va “en contra de l'evolució natural del món”. El president espanyol va néixer l'any 1955. En aquell moment, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) comptava amb 76 estats membres. A data d' avui l'ONU alberga 193 Estats. L'evolució natural ha fet que el nombre d'estats sobirans s'hagi més que duplicat.
A Catalunya el debat sobre si cal tenir un Estat propi -o no- està gairebé tancat. Els partidaris i detractors de la independència han debatut fins a la sacietat les dues opcions, en campanyes electorals, debats televisius o radiofònics, al carrer o en mitjans escrits. Ha estat un debat serè, cívic i gairebé sense violència. El resultat s'observa diàriament en aquest plebiscit quotidià a què es referia Ernest Renan. Ho està en massives manifestacions sense un sol incident, ho està en els balcons plens de banderes que Rajoy pretén sumir en el silenci. És un plebiscit sense arrogància, però decidit a no cedir en la seva pretensió de democràcia.
Suetoni va atribuir a Juli Cèsar la frase Alea jacta est, en el sentit que els daus estaven llençats i calia esperar la sort. A Catalunya els daus ja estan llençats, però el senyor Rajoy s'entesta a tapar quin ha estat el resultat. El tapa amb fum, com amb el tema de Gibraltar, amenaces dels seus adlàters o negant la major. Però els daus hi són. El gran argument del govern espanyol davant la inapel·lable cadena humana que va creuar Catalunya l'onze de setembre és que hi ha una majoria silenciosa desitjosa de continuar dins d'Espanya. Si és així, per aclarir el dubte, només queda una opció: deixar votar, mirar què surt als daus i assumir-ho. D'això se'n diu democràcia.
Jordi Vàzquez
@JordiVazquez
Editor de Help Catalonia
