No sé perquè veia a venir que es produiria la gesta d’aconseguir la segona eurocopa de futbol consecutiva, el tercer títol comptant el mundial. Els partits que he anat veient no deixaven veure uns equips per a poder fer ombra a la manera de jugar del “Barça”… perdó, de la “Roja”.
Agradi o no, i encara que a fora d’aquí no es reconegui, la Selección Española, tret d’algun moment puntual, mai no havia estat res destacable fins que no ha tingut un seleccionador que ha estat prou intel·ligent per “adoptar”, fil per randa, l’estil de joc d’un entrenador que, sense experiència anterior i en quatre anys ha aconseguit el que cap abans, i ja veurem si desprès aconseguirà al món (2 campions, 3 lligues, 2 copes del rei, 2 s.c.d’Europa, 3 s.c.d’Espanya i 2 mundials de clubs). Són 14 títols de 19 possibles en quatre anys.
Estil de joc, i un nombre de jugadors d’un mateix club (fins a 8 de cop) mai vist fins ara, cosa que, per altre banda, perjudica, i molt, la trajectòria d’un equip en el transcurs de la temporada, doncs la concentració en la competició regular, què és per la que els clubs fitxen els jugadors, es veu constantment truncada per la marxa massiva de la seva plantilla.
La Selección Española s’ha proclamat Campiona d’Europa al camp amb 6, més un, jugadors del Barça, 4 del Madrid i 3 que no juguen la lliga espanyola, i jugant un futbol, ara espectacular, però que durant aquests anys ha estat criticat i menyspreat permanentment des dels medis madrilenys, qualificant-lo, dit de la manera més suau, d’avorrit.
Que ha degut de pensar el Pep quan durant tot aquest temps ha tingut que veure i que escoltar això ?. La seva intel·ligència i personalitat li ha permès que no es notessin els efectes nocius però ningú és de pedra i, en aquest cas, de ben segur que la processó ha anat per dins i ha anat calant l’enverinament. Comportaments anti-esportius i lletges demostracions de no saber ni guanyar ni perdre, ha produït el que ja tothom coneix. Sap molt de greu, però trobo ben normal que hagi escollit el moment per apartar-se d’aquest món, generalment podrit i adulterat, i deixar una obra mestra feta per a gaudir i demostrar que el futbol també pot ser net i atractiu, i que no cal gastar-se “el oro i el moro” en fitxar els “millors” del món cada any, si es te prou personalitat per apostar per la gent “de la casa”. Això s’ha reconegut, si no a Espanya, si a la resta del món.
De fet, s’en va amb l’admiració i l’estimació de la gernació que ha fet veure el futbol com molt més que un esport de competició i, pensant-ho be, tampoc s’en va amb les mans buides… Si, sense cobrar drets d’autor, a un li ha fet “guanyar” el títol de “marqués”, a ell el Parlament de Catalunya li ha atorgat la seva medalla d’or, cosa que segurament, tant per a ell com per a nosaltres, val i representa molt més.
Sé que en aquest moment ningú hi caurà, i es potenciarà una desmesurada eufòria per posar un “tupido velo” davant altres assumptes molt més seriosos i greus per a mantenir enganyada la gent, però jo no quedaria tranquil sense retre el meu respecte al principal artífex d’aquests èxits, què ja voldria jo que fossin, com molt be podrien ser, amb els nostres colors.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
