Amb motiu del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona a la Camera Italiana di Comercio, la seva presidenta Emanuela Carmenati em va encarregar fer la glossa de la seva entitat, fa sis dies. Cent anys de l'existència de la Cambra valien una pinzellada de les tradicionals relacions humanes i comercials que han unit Barcelona i Catalunya amb tots els territoris d'Itàlia. /
Ja fa mil anys, les repúbliques i ducats italians mantenien una relació de col·laboració i competència amb Barcelona. Barcelona i Gènova intercanviaven, entre d'altres coses, esclaus sarraïns. Però a la vegada aquests situats a les Balears actuaven de corsaris i això explica la campanya per conquerir Mallorca i protegir el comerç, que reuní naus i gent de Pisa, de Lucca, Pistoia, Florència, Siena, Roma, Volterra, Còrsega, Sardenya, dels comtats catalans i de Provença, sota la direcció del comte Ramon Berenguer III de Barcelona. Al any 1233 es crea el consolat català a Gènova i el genovès a Barcelona. I després amb Pisa (1279) s'arriben a tenir fins a 40 consolats en terres italianes. /
Amb l'expansió de la monarquia catalano aragonesa per les illes i el sud italià podríem dir que amb Alfons el Magnànim s'iniciava un període que es va allargar fins a mitjans del segle XVIII, on l'occident mediterrani era un mercat interior catalano-italià. Perquè als segles XVI i XVII, malgrat el tòpic de la decadència catalana, continua també la relació amb les repúbliques italianes. I amb l'expansió de l'imperi dels Habsburg per tot Europa i per bona part d'Itàlia encara més. /
En aquest mercat interior circulen teixits de Catalunya, vidre de Venècia, diners genovesos i grans de Sicília. I a les drassanes de Barcelona es construeixen sense parar vaixells per la guerra contra els otomans. En el quadre de la batalla de Lepant que es veu a la Sala del Maggior Consiglio, del Palau Ducal de Venècia, algunes naus porten les quatre barres de la corona d'Aragó. /
Permetin-me ara tres anècdotes de personatges de l'època que mostren aquestes relacions. L'una és el paper d'Ignasi de Loiola (del qual l'actual papa Francesco n'és seguidor) que construeix bona part de la seva acció i teoria entre Barcelona i Roma de 1523 a 1560. D'aquí Barcelona li venien algunes influències erasmistes i místiques i l'esponsorització de la seva missió. I a Roma es movia en cercles eclesiàstics de la Corona d'Aragó: s'aixoplugava al Palau del duc de Gandia, Francesc de Borja, predicava a l'església de Montserrat, capella oficial de la Corona d'Aragó i tenia amistats amb Gaspar Contarini ambaixador de Venècia a Barcelona (1520-25), amb el cardenal Enric de Borja, amb Jeroni Nadal, jesuïta mallorquí./
L'altra és el principal bandoler català, Perot Rocaguinarda, l'únic personatge real citat per Cervantes a el Quijote, que va ser amnistiat a canvi d'anar a Nàpols com a capità dels terços que combatien, oh paradoxa, el brigantaggio a la Campania. /
I la tercera anècdota s'explica en alguna guia veneciana. En el barri del Cannaregio al costat del Gran Canal, on resideix avui la seu de la RAI a Venècia, es troba el Palau Labia construit a principis del XVIII pels rics comerciants catalans Labia. L'estat Venecià els va acollir a canvi d'una forta suma de diners pel finançar la guerra de Candia. La llegenda diu que Gian Francesco Labia, amb fama de xulo, va invitar els patricis a un gran banquet, on va fer servir en la vaixella d'or, que després va llençar al canal dient: “Le abbia o non le abbia, sarò sempre Labia”. Però les males llengües i els tòpics sobre catalans afirmen haver-lo vist després pescant la vaixella de l'aigua… /
Si saltem de cop al segle XIX ens trobem una creixent i nombrosa emigració d'italians cap a Barcelona, alguns fugint dels disturbis provocats per les insurreccions piemontesa i napolitana. Els italians establerts a Barcelona es dedicaven principalment a l'hostaleria, a la restauració, a la música, al teatre, a la confecció, a la fabricació de pianos i altres instruments musicals. El sector hoteler destacava especialment: L'hotel Cuatro Naciones, la Fonda de les Quatre Parts del Món, l'hotel Oriente, el mític cafè Suís de la Plaça Reial, o la fonda del Beco del Racó, des d'on es van introduir els canalons a Barcelona. I altres oficis com els dels Pantaleonni, fundadors de la sastreria Modelo; o els Fancelli, sombrerers a Sant Andreu de Palomar. /
El 1864 es funda la Casa dels Italians la més antiga del món, juntament amb Buenos Aires el mateix any que s'estrenava la primera obra de Serafí Pitarra, “L'esquella de la Torratxa”, l'autor teatral clau de la Renaixença que conspirava amb republicans i carbonaris d'influència italiana a la rebotiga de la seva rellotgeria. Un dels conspiradors, Anselm Clavé, agitador coral de la classe obrera seguint les petjades de Verdi. Renaixença i Rissorgimento junts. /
L'any 1899 s'editen a Barcelona dos diaris d'informació en italià: l'Italià i La Giustizia. La Cronaca d'Art era una revista bilingüe (italià i castellà), editada entre 1901 i 1910. Anys més tard, el 1916, es va fundar la revista setmanal “Itàlia”. /
El 1882 es funda l'Escola Italiana de Barcelona que s'afegirà a la tradició escolar eclesiàstica procedent d'Itàlia a través de les ordes dels salesians i els escolapis. Més tard, en l'època de la Mancomunitat, aquesta enviarà mestres a Itàlia, a formar-se en el mètode Montessori que s'expandirà ràpidament a Barcelona. El 1910 es crea la Società Dante Alighieri, el mateix any que la primera entitat financera, la Banca di Roma. /
A principis del segle XX els italians continuen arribant a Barcelona majoritàriament per via marítima. La comunicació des del port de Gènova al port de Barcelona es farà a través de dues companyies italianes: la “Navigazione Generale Italiana” i la “Veloce. En aquell moment, els italians constituïen la segona colònia estrangera de Barcelona, darrera de la francesa. / Finalment el 1914, neix la Camera Italiana di Comercio de Barcelona, que té per àmbit la corona d'Aragó, aquella que hem vist que des del segle XIV al XVIII havia controlat el mercat interior del Mediterrani occidental. /
La Camera es munta a Barcelona perquè és on hi havia la comunitat italiana més gran de la península: el 40%. El Primer president en fou el sr. Ignazio Villavecchia Sagnier, descendent d' Ignacio Villavecchia de Ferrari, que el 1774 arribà a Barcelona. /
Arriben anys de radicalització política: feixismes i comunismes; i trobem a Barcelona italians a un bàndol i l'altre. El 1924, hi ha visita del rei Víctor Manuel a Pirelli de Vilanova. Com jerarques de les dues dictadures, entre ells, el fill de Mussolini, van oficiar la inauguració del Pavelló Italià i de les Torres Venecianes de l'Exposició Internacional de Barcelona el 1929. /
Als anys 30 continua l'activitat econòmica a Barcelona. S'implantava Hispano Olivetti. I també com anècdota en un arxiu de diari, que m'ha facilitat la Camera, es veu un anunci del 1932 on el trasatlàntic Conte di Savoia feia publicitat com “El barco que no marea”, per anar de Gibraltar a Nova York. L'agost del 1936 a la Vanguardia, en la mateixa pàgina on s'informa que Companys s'ha reunit amb el Govern per tal de liquidar les conseqüències, tant aviat com fos possible, de la situació excepcional que ha creat la insurrecció, apareix una relació de més de 50 empreses italianes radicades a Barcelona que el consulat ha facilitat. /
Superant el drama humà de les dues guerres relacionades, l'espanyola i la mundial; i amb el desgel que les potències occidentals fan de les relacions amb la dictadura franquista es reprenen relacions comercials Itàlia- Espanya, el 1947, acord comercial revisat el 52. /
Mirant la premsa de l'época trobem activitats socials de la Camera, com els Balls dels italians des de 1954. O l'obertura de l'oficina de turisme el 60./
Finalment, l'acostament d'Espanya al Mercat Comú amb l'arribada de la democràcia multiplica les relacions econòmiques; i els programes europeus universitaris i el turisme s'acaben de disparar les relacions entre Barcelona/Catalunya i Itàlia i per tant es multiplica la feina de la Camera. Suposo que aquest volum de feina i de relacions porten el 18 novembre 2001 al que La Vanguardia titula la 'Fi de la supeditació de la Cambra italiana de Barcelona a la de Madrid'. /
Avui, la Camera té més de 150 socis d'importants empreses multinacionals i pimes; i un potencial de creixement entre les 300 empreses de matriu italiana que es calculen que hi han a Catalunya. Ha obert diverses línies de suport als empresaris italians com la Certificació de restaurants italians de qualitat, el programa de mediació, la promoció de la marca Made in Italy, la presentació de productes propis com els gastronòmics, etc. En definitiva, la geografia i la cultura han unit Catalunya i els països italians, i s'han sobreposat a les divisions polítiques creades pels estats jacobins. I en tot cas, la història té retranca. Dels tres imperis no propis als que ha estat sotmesa la gent de Catalunya, només dos el Carolingi i el Romà, amb la Via Augusta – precoç corredor mediterrani- ens van unir a Europa. L'imperi espanyol, en canvi, i les seves derivades actuals, només ens n'allunyen. El sistemàticament avortat nou corredor mediterrani n'és la mostra./
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2016/03/empresaris-italians-81238.php
