Un altre any, un nombre creixent de públic va acompanyar el seguici popular que, organitzat pel Ball de Dimonis, va tornat a omplir els carrers de Vinaròs amb colors, músiques, danses i esforç humà. El recorregut, des del moll fins a l’Ajuntament, va ser un continuat fraseig rítmic en què grans i menuts vibraren a l’uníson.
Sempre s’ha dit que la cultura popular és la que més emociona. Certament, sorgida dels ancestres, tothom s’hi pot reconèixer atès que és herència compartida i viscuda, no sempre sense entrebancs, com a identificació dels pobles. I encara hi ha un altre element que la fa única. El manteniment de les senyes d’identitat, en qualsevol de les variades manifestacions, es du a terme de manera absolutament altruista. Vestimenta, instruments, hores de recerca i assajos van exclusivament a càrrec dels qui, de manera exemplar, mantenen viva la flama d’una part important del temperament que ens caracteritza.
Si els dracs que obrien el seguici es remunten als bestiaris medievals, les Camaraes evidencien el nostre antic component llaurador, les danses de Bastons són reminiscència de les milícies populars, preparades per combatre probables invasors, i de la fertilitat de la terra ,mentre que la Muixeranga fa palès la capacitat de fer pinya i enlairar-se contra les adversitats, vinguen d’on vinguen. Acompanyats pel grup tradicional de dolçaina i tabal de Vinaròs que una vegada mes ens va delectar amb la seva música. Tot plegat, una mostra més d’organització popular al servei d’una causa tan justa com és la de mantenir l’esperit i preservar per a les futures generacions l’expressió més viva i autèntica de l’evolució imparable, però reflexiva, del que fou i encara és la societat vinarossenca.
Castanyetes, caragol i bandúrries, tabals i dolçaines i el grup de dolçaina i tabal van servir de base sonora a les evolucions dels diferents grups de danses. Els dracs, les robes tradicionals i les cintes aportaren color i dinamisme a la manifestació festiva. La Muixeranga, de blanc, va representar com sempre, la fermesa i la confiança en l’ajut imprescindible de qui s’iguala en un esforç comú.
Si deixem de banda el desgraciat incident del camió que instal·lava la traca, convertit en obstacle insalvable en el trajecte de carrer Major, el seguici va brillar amb llum pròpia. Ara bé, l’apoteosi es va produir en la confluència davant l’Ajuntament. Després de les execucions específiques de cada grup, el sentiment de poble es va enaltir amb la ballada conjunta d’una Camarà vibrant i l’elevació d’un pilar de quatre que la Muixeranga va assolir amb balladors, músics i part de públic fent de pinya. El cor en un puny, el nus a la gola i alguna llàgrima furtiva van palesar l’emoció de sentir-se poble.
ASSOCIACIO CULTURAL JAUME I (Vinaròs)
