Molt s’ha comentat darerament en els mitjans, escrits i audiovisuals, que actualmente a Catalunya patim una veritable emergència viària, principalment, a causa del’abús de l’alcohol, les drogues i el mòbil relacionats amb la conducció. Un exemple d’això el tenim en un recent i brutal accident a la localitat selvatana de Vidreres en què va representar un luctuós balanç de quatre morts.
Tot això és cert , però ningú esmenta que una causa molt destacada de l’increment dels morts i ferits a la carretera és la manca de transport públic i, sobretot la manca de voluntat política per articular un transport públic –especialment ferroviari- alternatiu a l’agressivitat fatxenda del vehicle privat. A banda de tot això seria bo de recordar que més del 50% de la població catalana no disposa de de carnet de conduir, per la qual cosa la manca de transport públic (sobretor ferroviari) es comnverteix, a més de una terrible carnisseria, en una questió d’equitat , és a dir, en una in justícia social molt rremarcable.
En síntesi, emergència diària, potser si; l’administració fa el que pot, però cal no oblidar que el cotxe privat ( sobretot l’ostentosa i extremista publicitat enganyosa del sector) s’ha convertit en un element “genenrador” de molta agressivitat i insolidaritat, en una societat ja molt agressiva i nihilista, bastida, molt insolidàriament, per “presumir” del gran cotxe d’una forma molt irracional.
