Emergència democràtica

Els historiadors d’aquí a cinquanta anys no sé si ho veuran així. A mi em sembla que anirà per aquí.

1) La crisi global de l’economia ha qüestionat tot el model de desenvolupament no sostenible i ha ressituat Europa en un paper secundari. En aquest marc l’Europa perifèrica ha esdevingut perifèria de la perifèria.

2) Espanya en el marc de l’Europa perifèrica ha mostrat les seves febleses estructurals amb més dramatisme. Modernització sense desenvolupament produït per un model d’administracions irresponsables perquè en cap nivell, des del municipi a l’Estat passant per les CA, hi ha garantits els ingressos autònoms que després hagin de justificar les despeses. Europa i els Països Catalans són els grans finançadors de la cadena d’irresponsabilitats.

3) El model d’Estat autonòmic implantat com a concessió i, alhora, dic de contenció a les demandes de les nacionalitats històriques és viscut com una nosa per la majoria de l’opinió espanyola. En aquest marc, seguint el full de ruta de FAES, el PP –amb la connivència del PSOE, i el PSC?– dissenya una sèrie d’accions per desmantellar-lo.

4) El desastre econòmic espanyol covat després d’anys de bombolla immobiliària i financera i de la consolidació del poder oligàrquic de les grans empreses expúbliques que es troben a la llotja del Bernabeu ha conduït a la intervenció europea. Sota aquest embolcall el PP hi ha col·locat el seu programa polític contrareformista.

5) Les mesures més espectaculars de retallades socials –en el capítol autonòmic de la sanitat i l’educació– i la reforma laboral parcial han servit perquè els buròcrates de Brussel·les i l’eix francogermànic aplaudissin l’obra de govern, sense percebre que el PP, com abans el PSOE, no abordava de veritat cap de les grans reformes estructurals que permetrien a Espanya iniciar un camí de creixement sostingut. Per cert, al darrere de les retallades socials abonades per CiU, el PP hi ha col·locat elements del seu programa secret (?) de recentralització.

6) La reforma laboral necessària ha apaivagat unes patronals amb visions molt curt-terministes que no s’adonen que si no aprofiten l’augment de flexibilitat i el nou marc empresarial de concertació per avançar cap a models de coresponsabilitat o cogestió treballador -empresari no es guanyarà la partida al capitalisme dictatorial de la Xina i es propiciarà el retorn a l’acció directa i la guerra de classes individuals de la nefasta època de fa un segle. Raonament que tampoc fan els sindicats, que encara estan instal·lats en la possibilitat de retornar a models anteriors d’empresa i concertació i gens oberts a la cogestió.

7) L’anunci fet per Rajoy l’11 de juliol del 2012 es pot marcar com a data del pronunciamiento per a la constitució d’una nova dictablanda que valida la intervenció dels poders autonòmics, l’eliminació de la democràcia municipalista amb el reforçament de les institucions burocràtiques i no democràtiques com les diputacions, amb l’augment de l’aparell de control interventor i la disminució dels drets democràtics. El pacte constitucional del 1978 definitivament trencat per la posada en qüestió de la democràcia de base municipal, plurinacional i social.

8) El projecte de pacte fiscal que ha estat un instrument de CiU destinat a mobilitzar l’electorat en un escenari traumàtic posterior a la sentència del TC que va ser la primera fita del cop d’estat institucional i alhora a estalviar-se de moment el xoc frontal de sobiranies davant l’efervescència independentista, ha quedat obsolet. Obsolet perquè partia del principi que el pacte era una proposta de millora d’una mala autonomia –la dels darrers 30 anys. Aquesta ja no existeix després del cop d’estat perpetrat per Rajoy sota la capa de la intervenció europea. El punt de partida ja no és arreglar l’autonomia. Tornem a estar al 1977.

9) Fins aquí la història que conec. Dependrà dels catalans, només, que ens deixem arrossegar cap a la misèria econòmica i social i la manca de llibertats o bastim un programa de ruptura democràtica només desenvolupable al si d’una República catalana.