Després de la manifestació per “Catalunya un nou Estat d’Europa”, fins i tot els comentaristes catalans més conservadors reconeixen que dimarts es va enterrar a Catalunya, simbòlicament, el règim de l’estat monàrquic de les autonomies, implantat en el transició de la dictadura a la Segona Restauració. La feina més grossa comença ara.
1. Catalunya i la Diada van tenir més que mai, nom de dona. Carme Forcadell com a Portaveu de l’Assemblea es va mostrar tothora suau i respectuosa en les formes i amb les institucions, però clara i transparent en els objectius i les exigències. Un discurs independentista, no partidista, no excloent. I avís per navegants, no hi haurà una delegació passiva al Govern de la força de la manifestació. Dona també Muriel Casals, que seguint les petjades de l’equip de Jordi Porta, ha fet d’Òmnium la principal entitat que ha empès i acompanyat el pas de l’autonomisme al sobiranisme de part de la població i la superació per la via de la unitat d’acció de les bandositats en què molts cops cau l’independentisme polític minoritari. Dona també, Mònica Terribas que conduint fermament l’acte institucional del Parc de la Ciutadella – que cada any que passa mostra l’encert del tàndem Maragall-Benach en iniciar-lo- se li reconeixia una trajectòria impecable al capdavant del principal instrument de l’espai comunicacional català, la TV3, que en el seu mandat ha excel·lit en qualitat i compromís social i nacional.
- La més massiva manifestació feta per ara a Barcelona ha de comportar esforços complementaris als manifestants. Qui està per l’Estat propi, vagi del centre dreta a l’esquerra, parteix d’un plantejament de canvi i reforma en profunditat de la situació actual. Per això, és urgent que candidatures plurals, però apostant clarament en el seu programa per l’Estat propi, han de ser guanyadores en qualsevol racó de l’entramat de les entitats i institucions de la societat civil organitzada. No pot ser que una majoria abassegadora d’empresaris ja estigui convençuda de la necessitat de l’Estat propi i les cúpules de moltes organitzacions o cercles empresarials es mostrin fins i tot tèbies en el reclam de la hisenda pròpia. I els sindicats? I els clubs esportius? I les entitats veïnals i culturals? Hi ha molt per fer i cada cop és més possible. Això vol, hores, programa reformista i unitat d’acció. L’hegemonia social s’exerceix liderant la societat organitzada.
- I també acabant de guanyar la batalla ideològica. Encara predominen en massa tribunes d’opinió, gent que està ancorada en el pacte de la transició i en el sistema bipartidista i autonomista imperfecte dominant a Catalunya. Els oients i consumidors de mitjans escrits i audiovisuals tenen a les seves mans, intervenint o simplement movent l’audiència, fer que saltin una colla de taps que impedeixen l’accés d’inte·lectuals emergents que corresponen més als vents de canvi que el país i el món necessiten. Els equips universitaris, també s’haurien de mullar molt més, al ensems que siguin valents en abanderar les reformes de profunditat que necessita la factoria més important del coneixement. No lluitarem per un Estat propi per heretar els vicis burocràtics d’una universitat d’esquema napoleònic. O un ensenyament o una sanitat amb vicis. I no diguem una administració calcada de l’espanyola.
- Encara que no estigui explicitat, la voluntat de nou Estat cristal·litza l’anhel de canvi econòmic, social i cultural a què ens obliga la crisi mundial de la globalització, la crisi europea i l’ensulsiada espanyola. Per tant, la societat catalana ha de ser pionera a Europa de caminar cap una economia frugal basada més en la qualitat, que en la quantitat, en la felicitat i la prosperitat immaterial que en la riquesa material pura, en la sostenibilitat que en el malbaratament. L’emancipació energètica, alimentària reclamada per raons de sostenibilitat és alhora una obligació en un procés d’emancipació nacional. No podem manifestar-nos per la independència i no valorar que els nostres actes quotidians de consum – en la llum, el telèfon, al supermercat…-poden estar reforçant els nostres enemics socials i nacionals. Un nou Estat, no vol dir un altre per fer el mateix.
- L’Estat és un projecte polític democràtic i social, incloent i no identitari. Les identitats personals són diverses, complexes i totes respectables. Enviem cada dia missatges de respecte i d’inclusió. I això serà imparable.
Versió completa de http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/575446-emancipacio-any-0.html
