Els votants silenciosos

Són 1,6 milions davant de 160.000 persones. Si volguéssim posar xifres als votants del “sí” i del “no” a la independència, ara mateix només podríem tenir aquesta referència numèrica, o algunes enquestes –més o menys tendencioses en funció de qui l’encarrega–. Poca cosa més. Però, desgraciadament, fer una radiografia superficial de tot aquest xafarranxo ens porta a anàlisis poc coherents. Les majories silencioses, tant si es mira amb ulls independentistes o unionistes, existeixen. Aquestes, tampoc són propietat de ningú, més que de la consciència individual de tothom qui es va quedar a casa.
 
No obstant, els aparelladors dels partits s’entesten a voler marcar l’agenda, a imposar el seu argumentari, a atribuir comportaments a la “majoria silenciosa” que potser no s’adiu amb el què realment pensen els ciutadans. Tot això, per molt que els fets puguin denotar lo contrari. I val per tots dos sectors, els favorables i els contraris al dret a decidir. Era curiós veure com els partits que van donar suport a l’acte del 12 d’octubre a plaça Catalunya (Ciutadans i el Partit Popular) estaven més eufòrics que els propis organitzadors, la plataforma Som Catalunya, Somos España, que reconeixia que esperava més gent a la concentració i encara queda molta feina a fer per convèncer a molts catalans de les bondats de seguir pertanyent a Espanya. No cal dir, però, que per l’altre cantó els qui lideren la croada pel dret a decidir (Govern i ERC) continuen havent de fer front als sabotatges dels socis d’Unió, que marquen paquet cada cop que la situació ho permet.
 
No posaré en dubte que Unió, com a partit que és, té tot el dret a expressar la seva opinió sobre l’escenari que viu el país. Però, possiblement aquesta dissidència amb la línia oficial de la Federació posa en entredit el grau de lleialtat que els líders del partit tenen amb el projecte d’Artur Mas. President, la cohesió del projecte trontolla. I, a vegades, es fa molt evident. De fet, aquest inici de setmana el mateix el secretari general d’UDC, Josep M. Pelegrí –que també és conseller d’Artur Mas– ha expressat que la consulta no es pot plantejar en termes de blancs i negres, així com també que “determinats plantejaments [sobre la consulta] són de radicalització”. Cop de mà dels duranistes a les tesis que mantenen Ciutadans i el Partit Popular, que asseguren que la tensió social a Catalunya augmenta cada dia que passa. De fet, aquest frame –marc mental d’interpretació– és de les bombes que més mal poden fer a l’argumentari independentista: el procés ha aconseguit tants adeptes perquè s’ha fet serenament, obrint-se més o menys al diàleg –segons quin portaveu parlamentari ho valori– i liderat per una societat civil, l’ANC, que ha plantejat el debat de forma no excloent.
 
La resposta a tots aquests supòsits de la classe política la tindrà la mateixa ciutadania. La majoria silenciosa. Desgraciadament, estem en una conjuntura on aconseguir el dret a ser consultats no resultarà fàcil. Gens! La cotilla constitucional és l’espasa de Democles per qui ha d’organitzar la consulta, i la vella guàrdia visigòtica tampoc ajuda a buscar un entorn serè on prevalgui el consens: “Qui ignora la Carta Magna va en contra de la voluntat nacional”, ha etzibat l’expresident José M. Aznar. Ara bé, resulta evident que la situació a Catalunya ha arribat a un punt de no retorn i que la responsabilitat recaurà, tard o d’hora, a sobre dels presidents Mariano Rajoy i Artur Mas. O bé s’assumeix que la majoria silenciosa té dret a votar, o bé convertirem el dret en un mantra divinitzat inalterable que acabarà portant l’Estat al col·lapse total. Si no hi és ara!