Els visionaris de la data i la pregunta

Com sovint diu la poetessa i periodista Anna Ballbona, els catalans solem tenir memòria de peix. Ara que tant s’ha parlat, es parla i es parlarà de la data i la pregunta de la consulta fins el punt que sembla que tot l’univers conegut (i potser també el desconegut si en tinguéssim més dades) gira al seu voltant, crec que caldria fer un instant de recés per fer justícia als pioners d’ambdues fites.
Per bé que és mèrit indubtable de Josep-Lluís Carod-Rovira l’haver estat el gran divulgador de l’oportunitat històrica de fer un referèndum d’autodeterminació pel 2014, cal dir que la idea original no va ser seva. De fet, un històric militant republicà m’assegura que va ser proposada en un article publicat en el butlletí d’ERC de la secció comarcal d’Osona, just abans de la Diada del 2004.
És més, el seu llibre “Objectiu 2014” (Mina, 2008) ha estat considerat per alguns com el vademècum de la consulta, oblidant que una obra col·lectiva anterior “Independència 2014” (Dux, 2007), escrita per Uriel Bertran, Héctor López Bofill, Elisenda Paluzié i Jaume Renyer, entre d’altres, ja teoritzava sobre com s’havia de preguntar als catalans sobre la independència durant l’any 2014.
Pel que fa al “pare” de la consulta, hem de fer esment obligat al psicòleg Carles Muñoz i Espinalt, qui el 1989 (enguany fa just 25 anys) va proclamar la necessitat de fer un plebiscit d’independència. Va optar per la fórmula del plebiscit i no del referèndum en tant que era igual de vinculant -no com la consulta- i podia convocar-se popularment, sense una autorització governamental expressa.
Per assolir aquest objectiu s’havia de crear un Front pel Plebiscit que agrupés a càrrecs electes i a una majoria d’ajuntaments catalans que, a l’estar al primer nivell de l’estructura democràtica constituïda, tindria la legitimitat suficient per convocar-lo. I, si el resultat fos positiu, el mateix Front podria erigir-se provisionalment després en assemblea constituent en cas que l’autonomia catalana fos intervinguda o anul·lada.
Després de la mort del professor Espinalt el 1993, aquesta via política va ser aprofundida per l’efímer Partit Espinaltià d’Encarna Parreño i Santiago Espot, que va arribar a aconseguir el suport d’una cinquantena de consistoris. Prova de l’eficàcia d’aquesta via és comprovar com algunes propostes de l’ANC, l’AMI o el CATN semblen calcades de l’estratègia espinaltiana.
Carles M. Espinalt va insistir molt en l’opció plebiscitària perquè, analitzant els fets d’octubre del 1934 que ell va viure a Montesquiu, sostenia que si el president Companys enlloc de deixar-se entabanar per Manuel Azaña i proclamar inesperadament i unilateral l’Estat Català, hagués convocat un referèndum, de ben segur que una gran part del poble català li hauria donat suport.
Recordem que el gener d’aquell mateix any ERC havia tingut un gran èxit a les eleccions municipals, obtenint les alcaldies de gairebé tots els grans municipis del Principat. Per tant, si la proclamació de l’Estat Català s’hagués sotmès a l’aval de les urnes, possiblement els catalans haurien sortit a defensar-lo.
Fins i tot una qüestió que ha aportat tantes incerteses i tensions al procés sobiranista com és la pregunta, també va ser formulada per Muñoz i Espinalt: “Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa, bo i separant-se d’un Estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?”. La resposta havia de ser necessàriament binària, és a dir, SÍ o NO.
Potser encara haurà de passar més temps per a que la historiografia atorgui a aquests visionaris i pioners la importància que tenen dins la nova realitat catalana. És sorprenent com teories, discursos i pensaments que fa un quart de segle es consideraven radicals i marginals, i que rebien tot tipus de desqualificacions àdhuc des de les files dites “nacionalistes”, han aconseguit ocupar la centralitat política de Catalunya i transformar per sempre més l’ADN del catalanisme majoritari des del franquisme, o sigui, el conservador, pactista, monàrquic i autonomista (que d’altra banda, ja estava donant símptomes clars d’esgotament) al desacomplexat sobiranisme republicà, en un temps rècord.
El politòleg Xavier Casals ho ha definit molt bé:“En suma, lo que antes era un discurso marginal ha cobrado centralidad política. Ello testimonia el proceso de gran envergadura que experimenta la política catalana y que -empleando una expresión inglesa- podría definirse como“from the margins to mainstream”.
És un fet que el vell catalanisme ha mort. Espanya l’ha enterrat. El nou, netament independentista, torna a entroncar gairebé quatre segles després amb el separatisme radical de Pau Claris i Francesc de Tamarit per, aquesta vegada sí, guanyar la llibertat de Catalunya. Espero que un cop s’hagi assolit aquest objectiu, es faci l’homenatge que pertoca als visionaris de la data i la pregunta.