En aquest gèlid 2009, en què els expert en pronòstics de futur de tota mena vaticinen unes previsions de vaques molt magres, la qüestió de la mobilitat hauria de tenir un punt d’inflexió per tal de situar-se en una posició social molt superior que en el passat. De fet, quan parlem de mobilitat (lògicament de mobilitat sostenible: de transport col·lectiu) succeeix una mica com en la qüestió de la llengua; és a dir, que encara costa molt que ens mentalitzem que estem tractant de qüestions de rabiós interès social, de temes molt bàsics en tota societat democràtica i desenvolupada, com quan parlem de sanitat, educació, habitatge o llocs de treball.
De tota manera, aquest, possiblement molt dur, 2009 s’ha iniciat, en relació amb la mobilitat, amb un certa empenta i esperança. Així, el passat 7 d’aquest, glacial, gener es va aprovar el Pla de Transports de Viatgers de Catalunya (PTVC) 2008-2012, el qual, teòricament, hauria de representar una millora, quantitativa i qualitativa, de l’oferta dels serveis de transport públic per carretera i ferroviari en l’àmbit interurbà de Catalunya, amb una previsió de posada en marxa de dues línies de rodalies ferroviàries a les comarques gironines. En aquest, probablement força complicat, 2009, les nostres autoritats, els polítics en general i el conjunt de la societat civil tenim encomanada una tasca, feixuga, de difusió cívica, de promoció debò, del transport públic, per tal de combatre el fatalisme social i els tics perversos d’una cultura arcaica, que impliquen una societat segrestada pel fonamentalisme del vehicle privat: una opció que és l’antítesi d’un futur digne.
Josep M. Loste i Romero
