Els tentacles del comte

El comte mana. I molt! El nombrament d’Eugeni Sallent com a substitut de Mònica Terribas al capdavant de Televisió de Catalunya en pot ser una mostra més. És evident que des del consell de govern de la Corpo diran que ha estat una solució a la renúncia de Ramon Rovira, primera opció del president convergent Brauli Duart. Però, al cap i a la fi, qui en surt beneficiat no és, ni més ni menys, que don Javier Godó i el seu grup de mitjans. Directament o indirectament, el comte estén encara més els tentacles dins del sistema mediàtic català.
 
Sallent té l’honor d’haver estat l’artífex, des de la direcció general de Radiocat XXI (RAC1 i RAC105), d’haver posat l’emissora generalista del grup com a líder d’audiència; d’haver apostat per un nou producte radiofònic fresc, catalanista i proper, que ha trencat l’hegemonia de Catalunya Ràdio, d’on també en va ser gerent. Ara, Duart ha anat a buscar un estrateg a la competència per fer oblidar l’etapa Terribas.
 
Sallent: de Godó a TVC; Josep Cuní, de TVC als edificis de la Diagonal (8TV). Cuní va deixar Els Matins per començar un nou projecte que ha de posicionar la cadena privada com a líder informativa d’una franja, la de tarda-vespre, tradicionalment dedicada a l’entreteniment. Però, els lligams del comte amb el poder no s’acaben en la transversalitat entre la Corpo i els actius audiovisuals del grup Godó, sinó que a l’horitzó queda el poder de La Vanguardia com a diari oficiós d’un govern convergent que, des del primer moment, li va donar un copet a l’esquena quan va voler-ne fer la seva edició en català. Qui no recorda aquella presentació a l’Atlàntida de Vic, amb el director Antich flanquejat per la plana major del govern? Simptomàtic llavors, evident ara.
 
La Vanguardia s’escriu sense tocar massa la moral al govern (que això ja ho fan des de Madrid)… ni tampoc a la cúpula directiva del Barça: el vicepresident Carles Vilarrubí va ser president de Radiocat XXI o qui va ser nomenada directora de comunicació de l’entitat per Sandro Rosell, Ketty Calatayud, era una destacada redactora d’esports de La Vanguardia. Tot i que hi ha qui diu que ha perdut pes, precisament per haver propiciat una divisió entre mitjans de primera (amb Godó al capdavant) i de segona en l’accés a la informació del club, queda palès que el comte continua tenint una línia directe amb el rosellisme. De fet, n’és un aliat estratègic clau, més encara havent llogat un dels seus canals de TDT d’Emissions Digitals de Catalunya a Barça TV d’ençà dels últims anys de l’època Laporta.
 
El periodista i professor de la UVic Ramon Miravitllas, en el seu darrer llibre Los nuevos déspotas del periodismo político (Laertes, 2012), ja avisa que un dels mals d’aquest país és l’evidència, cada vegada més clara, d’un paral·lelisme d’interessos conjunts entre determinats grups de comunicació i el poder. Posa exemples del què van teoritzar Daniel C. Hallin i Paolo Mancini en la seva obra del 2004, Comparing Media Systems. Els últims moviments del tauler d’escacs mediàtic català entronquen amb els arguments dels tres autors, en aquest cas, reafirmant el poder d’un comte que ha canviat terres i súbdits per canals, diaris i espectadors.