Us adjunto l’article publicat a l’Associació de Premsa Gratuïta el desembre del 2009 sobre la gènesi i l’evolució d’aquest orde militar i religiós.
El 2 de desembre de 1307, amb l’edicte del rei Jaume II, es va iniciar la persecució dels templers. L’acció s’emmarcava en la persecució general de l’orde per disposició del rei de França Felip IV, el Bell, a causa del poder econòmic especialment rellevant que la germandat havia anat adquirint.
L’Orde del Temple havia nascut a Jerusalem poc després de l’èxit de la primera croada. En principi, es tractava de cavallers que es dedicaven a escortar aquells que pelegrinaven a Terra Santa i a protegir el Sant Sepulcre. Sota l’apadrinament de l’abat Bernat de Claravall van redactar la regla del nou orde i van ser reconeguts pel papa Innocenci II. A partir d’aquest moment, el nombre de cavallers va créixer significativament i van construir fortaleses en diversos indrets del món cristià. Alhora que van concentrar molt de poder econòmic (així, per exemple, entre altres innovacions financeres, van inventar una mena de txec de viatge). La presència cristiana a Terra Santa va anar disminuint amb les diverses derrotes militars contra els musulmans, com ara la batalla de Hattin (1187) o la batalla de Sant Joan d’Acre (1291).
A mesura que minvava el seu poder militar a Terra Santa i s’incrementava el seu poder econòmic a Europa, feien cada vegada menys por i despertaven més cobdícia. Fins que el rei de França, a causa de l’enorme deute adquirit amb l’orde, va decidir eliminar-lo i estalviar-se’n la devolució. Així, el 13 d’octubre de 1307, Felip IV va decretar l’arrest simultani de tots els templers del seu regne i, en especial, del seu gran mestre Jacques de Molay. Sotmesos a turment, van confessar un seguit de delictes (com ara la sodomia, escopir sobre la creu, renegar de Crist…) i molts van ser condemnats i executats.
En aquest context i fruit de la pressió papal, la Corona d’Aragó també va suprimir l’orde però no els va perseguir pas de forma tan acarnissada. Malgrat que les seves fortaleses van ser assetjades –en concret, la darrera plaça resistent va ser el castell de Miravet– i que alguns d’ells van morir en combat, el cert és que, finalment, es va arribar a una mena d’acord. L’orde va desaparèixer, les seves propietats van ser repartides entre els altres ordes militars, però Jaume II els va concedir pensions vitalícies, la llibertat i l’oportunitat de retornar als respectius llocs d’origen. I, probablement, aquest acord es va poder dur a terme perquè el rei reconeixia els serveis de l’orde al país, i perquè possiblement sabia que les acusacions eren clarament exagerades.
